Opinió 24/12/2017

L’ADN del meu poble és –també– el català

i
Antoni Riera Vives
5 min

M’haurà de disculpar el lector amable la tardança en la reposta. Ja se sap que els partforanistes, a banda de fer la torniola amb coses com la identitat o la sobirania, tenim altres feines com ara arreglar els animals, canviar els degotejos, arreplegar els ous de les gallines, fer palos amb sifó, dir una cançó, etzibar una glosa, ballar qualque mateixa, fer canelons o matar porcs. En una paraula, que tenim moltes feines.

Però ja som aquí.

Divendres vaig tenir l’honor de ser convidat a un debat entorn dels conceptes d’identitat i sobirania amb l’amic Antoni Trobat, amb qui tenc el gust de polemitzar adesiara en abrandades pàgines escrites. Elisabet Gayà, paisana meva, va fer de moderadora de la trobada, asseguda enmig dels dos gladiadors, per mirar de posar peu entre tanta previsible guerra. Ja ho vaig dir allà, la fredor de la lletra escrita de vegades pot desorientar els lectors i arribar-los a fer creure que entre l’afable i bonhomiós Trobat i jo regna una enemistat irreconciliable. Res més lluny de la realitat. Com igualment pens també que són moltes més les coses que ens uneixen que no les que ens separen, o això em pensava jo.

I per aquí volia començar. Trobat ha volgut fer balanç de la nostra “batalla” de divendres davant tan docte, atent i elegant auditori. Diu que jo vaig “insistir” que “ser mallorquí és ser catalanoparlant”. No record si ho vaig dir, la veritat. I si ho vaig dir, no crec que hi insistís. Llegint l’escrit d’avui d’Antoni Trobat tenc més la impressió que l’ha fet sobre el que esperava que jo digués que no sobre el que vaig dir realment. Per dir-ho d’una altra manera, és com si s’hagués posat un colador a les orelles que li permetés filtrar les meves paraules fins a dibuixar la caricatura partforanista-manacorista-glosadora-etnolingüista que s’esperava que jo fos. En les paraules d’avui d’Antoni Trobat sobre mi veig més un matador de porcs amb catiusques, un Toni Ballador que berena de frit o un “monstruo de las galletas” que tritura nins que no xerren en mallorquí que no l’Antoni Riera que li va comprar gairebé el discurs sencer.

Deia, Trobat, que “l’ADN del meu poble no és -només- el català”. I li vaig comprar l’eslògan. Vaig dir que per caminar cap a la plena sobirania del nostre poble ens calia superar el relat etnolingüista, àdhuc també l’econòmic de l”Espanya ens roba’ i arribar a la clau que obre tots els panys: la configuració de Mallorca com a subjecte polític amb entitat pròpia. No parl d’independència, encara. Parl, senzillament de la necessitat dels mallorquins, de tots, de creure en nosaltres com a país, com a ens sentimental i polític alhora. No som jo, ara, qui parla de perifèries, sinó l’amic Trobat. Jo no sé en què pensava ell quan parlava. Però sí que sé en què pensava jo: en Mallorca. I li puc capgirar, si ell vol, que estic segur que sí, aquest eslògan en un de nou, que diu el mateix, però a l’inrevés: “L’ADN del meu poble és -també- el català”.

Vaig parlar de capacitat de seducció, de lideratges, d’alegries. Vaig parlar de la necessitat d’espolsar-nos els complexos i el victimisme i de saber compartir camí alhora amb els qui fins ara no han anat al nostre costat. De sumar, i de no restar. Jo no vaig excloure ningú. En canvi, Antoni Trobat demanava, ho fa sempre, passes al costat de gent que “fa nosa”.

Segurament el gran secret és saber qui som i configurar aquesta nova mallorquinitat, arrelada a la terra i alhora adaptada a la nova configuració social i cultural. Que tots els qui vivim aquí estiguem orgullosos de ser mallorquins i que tenguem una idea més o menys comuna del que això significa. Li compr i li encoman, a l’amic Trobat, el dibuix d’aquesta nova mallorquinitat, que ell, mallorquí cosmopolita, sabrà dibuixar molt més bé que no jo, pobre partforanista manacorer.

Vaig parlar també de la necessitat i la bondat de liderar el projecte mallorquinista (no parl de futbol) i no vaig dir que l’èxit de Quaranta putes o Mai neva a Ciutat fos que ho liderassin “mallorquins”, sinó precisament que haguessin esdevingut referents culturals capaços de relatar, vincular i estimular aquesta nova mallorquinitat i fer-ho des de la mallorquinitat mateixa, i que per això calia prendre’ls de mostra.

Vaig alertar del malbaratament que suposaria no estar preparats per aprofitar les sinergies creades amb el procés de Catalunya. I vaig reivindicar una marca forta amb vocació de liderar governs, i no de claudicar i agenollar-se davant majories febles i moribundes. Vaig reclamar fulls de ruta i polítiques tangibles per governar. I vaig dir que si no es podien aplicar, valia més restar a un costat, per créixer amb coherència.

Vaig recordar, també, que a Mallorca, com al Principat, si hi ha una vocació sobiranista (minoritària aquí, majoritària allà), és per continuar sent qui som. Que si som independentistes ho som per no desaparèixer com a poble, o no, Toni?

Vaig dir que aquesta vocació de supervivència i, sobretot, de reivindicació d’un territori com a subjecte polític era la que comandava al Principat, també en els nouvinguts a la lluita. I que si al Principat no s’hagués obert la “catalanitat” a tots els ciutadans no s’hauria pogut arribar on s’ha arribat fins ara.

Vaig resumir el dret a decidir (concepte tan amplificat per alguns que pot arribar a significar decidir de quin color volem els bancs nous de la plaça) i les múltiples sobiranies (territorial, econòmica, cultural) de què parlava Antoni Trobat en una de sola que les aplega totes: la nacional. I sí: és cert que res no ens garanteix que lluny d’Espanya les coses canviïn de verd en blau. Però també ho és que si continuam dedins continuaran com estan. I no ens agrada. O sí? Mentrestant, idò, facem camí per exercir totes les sobiranies necessàries, sense perdre de vista l’horitzó final.

Finalment, vaig parlar de transversalitat i de la tensió entre els dos eixos polítics. La X que bascula entre la dreta i l’esquerra, i la Y que ho fa entre sentiments nacionals. Que no seria jo qui impulsàs una dreta sobiranista, però que tampoc seria el qui la vexàs o rebutjàs en nom de no sé quin purisme de classe. O no s’han donat la mà quan ha calgut, transversalment, la dreta neoliberal, la socialdemocràcia i l’esquerra transformadora a Catalunya quan han anat maldades?

I vaig dir que coincidiríem en el camí, perquè els nostres interessos són els mateixos, una terra sostenible, una societat justa i un poble lliure.

Et repetesc, encara que sigui per escrit, l’abraçada i la besada que ens férem en acabar el debat. Seguim, Trobat!

stats