OPINIÓ

L’home vestit amb roba blanca de fil

Manacor, estiu de 1936. Un home vestit amb roba blanca de fil, alts i baixos, és conduït davant la massa que l’espera enfervorida davant les tres grans figueres que clouen el cementeri vell. És un lloc vestit de mort. De terror. De pànic. I de ràbia. I d’odi. La raó i la reflexió queden al portal. L’home vestit amb roba blanca de fil, alts i baixos, és col·locat escènicament davant “el públic”. S’obre pas entre la gent un home que sembla com si volgués anar vestit de militar. S’hi col·loca davant, a uns quants metres. Crida unes paraules inintel·ligibles per a l’home vestit amb roba blanca de fil, alts i baixos. La gentada repeteix consignes, xiscla, es desencaixa. El paramilitar es treu de l’estoig de la cintura un revòlver i apunta al pit de l’home vestit amb roba blanca de fil, alts i baixos. Dispara entre aplaudiments. Una taca vermella dibuixa llàgrimes damunt la camisa blanca. L’home vestit amb roba blanca de fil ha sentit un fibló finíssim, un dolor agut, punxant, anunci d’una mort que encara no sent. Roman dret, amb els ulls badats, mirant les cares incomprensibles dels qui frueixen del seu martiri.

L’home del revòlver dispara un segon tret al pit de l’home vestit amb roba blanca de fil. Hi neix, brollant, una segona taca. Però el tremolor que havia sentit a les cames pel primer tir s’esdevé ara fermesa, roca dura, dignitat. I l’odi dels ulls dels qui el veuen morir sense morir esdevé un silenci que només esqueixa la veu esquerdada d’un corb massa negre. La tercera bala el fa caure de genolls, i no hi ha remor de res. Ni una fulla, ni un ocelló esquiu, ni un bri de vent, mort aquest matí vermell. Però l’home vestit amb roba blanca bada encara més els ulls, sent el xiuxiueig de la mort a les costelles i mira viu amb ulls d’extinció els ulls espantats dels seus botxins davant el mirall moribund d’aquella roba tacada de sang. No hi haurà quarta bala. El fill del forner eleva amb un crit de guerra el matxet i amb tot l’odi del món a la mà dreta, amb tot el pes de la ràbia sense cor, el fa davallar per la postissada nafrada de l’home vestit. No hi ha llum als seus ulls. Ni claror al cel de plom d’aquell estiu del 36. Ha mort l’home. Ha mort, l’home. L’home és mort.

Aquesta és la història del martiri d’un aviador txec (alguns diuen que podria ser austríac) fet pres a Manacor els dies de combat i executat d’aquesta manera tan brutal al cementeri vell. No en sabem res pus. Ni un nom. Ni una fotografia. Ni una carta. Què en degué pensar, la família, d’aquella desaparició? Saberen de la seva dissort? O pensa encara avui algun nét seu que aquell padrí que partí cap a la guerra tal vegada qualque dia tornarà? On és el seu cos? I si el trobaven, qui el podria reclamar?

Aquesta història tan anònima que ha romàs viva dins l’imaginari manacorí durant vuitanta anys s’entrunyella amb la de les cinc dones de les granotes blaves i el braçalet de la Creu Roja. Les cinc infermeres a les quals Antoni Tugores (que amb feina de pacient i elefantiàsica formiga va bastint una teranyina de memòria que encara no ha estat prou ponderada per ningú) ha dedicat el llibre Moriren dues vegades, presentat aquesta setmana a Manacor. El llibre s’endinsa en la vida familiar de la família Buxadé-Adroher, d’on eren filles Daría i Mercedes, les úniques d’aquelles cinc infermeres que foren vexades i assassinades el 5 de setembre de 1936 possiblement en el mateix indret que l’home vestit amb roba blanca de fil. S’endinsa també en el seu viatge a Mallorca amb l’expedició del capità Bayo, i en el seu martiri infame i difamador (el discurs feixista oficial del moment insinuà que “oferien somriures a rereguarda”). La feina de Tugores és possible gràcies a l’aportació valuosa de Carles Buxadé i del seu cosí Joan Serra Buxadé (nebots de Daría i Mercedes), gràcies també a la premsa del moment que se’n va fer ressò, i sobretot al diari que deixà escrit una de les cinc infermeres. I torna a escarrufar que ningú de la família de les altres tres hagi trobat la pista per reclamar-les. María García i Tere. I les seves cares a la foto de la coberta del llibre. Això en sabem. De la tercera només ens arriba que va ser qui va escriure el diari. L’obra de Tugores les treu de l’oblit i de la infàmia. La desmemòria s’instaurà des del mateix dia dels fets, i com va dir Llorenç Capellà a la presentació, “no moriren dues vegades, moriren cada dia i cada hora durant setanta anys. Ell les ha rescatades”. Ara només cal esperar que aquesta nova passa contra la desmemòria serveixi per trobar el rastre d’aquestes tres dones els ossos de les quals jeuen intranquils sota la terra mallorquina, anhelants de retrobar-se amb l’esperança desfeta de les seves famílies.