Portada 14/11/2014

MÉS: alternativa de poder o piconadora impassible (el terme mitjà esglaia)

i
Antoni Riera Vives
4 min

A banda del manteniment d’una classe mitjana poderosa, el sistema capitalista té una altra assegurança infal·lible: la relació de dependència mútua amb el que s’ha anomenat “democràcia”. Els ciutadans van a votar pensant que decideixen alguna cosa, i alguna cosa sí que decideixen: trien només una forma de garantir la continuïtat del sistema. Fins ara ho feien de manera gairebé inconscient, per rutinària. Avui, però, les coses han canviat. Els rics són més pocs, i més rics. La classe mitjana s’enfonsa sense remei, hipotecada i sense feina. La bossa de misèria, a més d’inevitable, ara ja és creixent i majoritària. Deia Lluís Llach que han sorgit dues formes de contestació a la podridura inherent: el fenomen Podem i el moviment independentista català.

Els pobres nadius, els qui han nascut en la pobresa, absorts en una espècie de síndrome d’Estocolm econòmica, no trobaven vies per vehicular la necessitat del canvi. Els nous pobres, en canvi, que havien conegut una falsa comoditat buida, ara se senten miserables i amb la necessitat de reivindicar el que consideraven un dret adquirit, el del benestar. I és aquí on neix la possibilitat de la revolta articulada del poble davant el drac capitalista. Els partits polítics han estat fins ara agrupacions de ciutadans organitzades de forma vertical i avesades a retre comptes als seus votants una vegada cada quatre anys. Fins i tot la relació amb la militància de base és escassa o nul·la. El polític s’avesa a la cadira i a poc a poc es distancia del poble, si és que ja no en va partir distanciat. És en aquest context que el bipartidisme es veu amenaçat. Els partits a l’ús miren de prendre’n nota i endolceixen les formes de participació dels seus militants i simpatitzant: eleccions primàries, “contractes” de compromís amb els electors, etc. A més, sorgeixen forces alternatives amb missatges i maneres de fer diferents. Dit tot això, trobaríem tres models diferents: el de Podem, amb un missatge nou i modern, sense qualificació ideològica, critiquen el sistema, gaudeixen d’un fort lideratge personal i s’organitzen en assemblees locals i sectorials. A la fi, però, no queda més remei que tornar a la verticalitat, atenent a l’enorme pes d’un líder personalista. Són incòmodes per al sistema: la dreta diu que són chavistes o bolivarians. L’esquerra hi veu un feixisme de perfil baix.

El segon model seria el de les CUP al Principat. També són assembleàries, però en aquest cas no s’hi intueix cap lideratge personalista, ans al contrari. Les CUP es forgen des de la participació de carrer, de base i assembleària. Els qui sorgeixen com a representants del nou partit ho fan des de la societat civil i amb un propòsit de permanència en els càrrecs públics de curta durada. També són incòmodes per al sistema: no tenen servituds amb cap poder econòmic, ni vinculacions amb grans grups de comunicació: denuncien i ataquen la corrupció sense complexos i sense embuts ni eufemismes. Són independentistes i el seu referent, els Països Catalans.

Guard per al final el tercer model: el del partit que es reinventa i mira d’emular maneres de fer semblants a les d’aquestes dues formacions apuntades suara. Seria el cas de MÉS per Mallorca, que ha de ser entesa com una nova formació política que acull en el seu si partits polítics que fins ara havien actuat com a tals. Assemblees i eleccions primàries obertes són les primeres passes d’aquesta agrupació. Avui, militants i simpatitzants aniran a votar i ho faran en massa: 8.000 persones a Mallorca, mobilitzades per una causa directament política, són moltes. Tres factors ho expliquen: l’obertura a la ciutadania, les ganes de canvi de llogater al Consolat de la Mar i la sensació que els resultats poden ser bons, històrics. L’optimisme també és conseqüència d’un llarg temps d’estabilitat i a l’oposició que ha estat balsàmic i sense bregues internes (d’importància).

Però és tot tan color de rosa? Per ventura no: els partits han donat consignes clares als seus militants perquè votin fins i tot per ordre de preferència els candidats propis. Això, es vulgui o no, lleva il·lusió a l’ingenu votant independent. Per al número u de cada llista, hi ha una votació a part, per evitar sorpreses. Obertura? Sí, però amb matisos. Tant al Parlament com al Consell els candidats ja estan decidits. Ja el Partit Socialista va voler escenificar una operació semblant amb unes primàries que enfrontaren Aina Calvo i Francina Armengol, amb victòria per a la segona, és a dir, per a la que controlava l’aparell del partit. També caldrà veure de quina manera s’elaboraran els programes electorals (amb quin grau de participació de militants i simpatitzants) per acabar de reconèixer MÉS com un partit que vol ser diferent dels altres partits.

I quin MÉS cal que esperem? Caldrà triar també: el que és molt clar és que, a hores d’ara, la nova formació de partits no té el relat convincent de Podem, ni el lideratge il·lusionant de Mònica Oltra a Compromís, ni la idea expressada de manera contundent contra els mals vicis del poder que tenen els de la CUP. Caldrà amollar tot aquest llast pel camí, si de veres es vol modelar una formació que sigui alhora alternativa de poder i piconadora impassible contra tot allò que no ens agrada del sistema, començant, evidentment, per la relació amb l’estat espanyol. La marca que uneix la resta de models abans esmentats és la valentia i la claredat en el missatge. MÉS és una formació que tots interpretam com a sobiranista i és per això que al costat de les reivindicacions per una societat més justa, igualitària i formada per individus amb sentit crític, hauria de parlar sense embuts i sense eufemismes i incloure dins el programa electoral l’anhel de constituir un estat propi diferent del d’Espanya.

stats