PeriodistaAdvertència: aquest escrit no conté ironies ni sentits figurats. Tampoc no hi ha metàfores, només una comparació. El que diu és el que vol dir. I no diu res més que el que diu. Finalment, aquest escrit, i el de la setmana passada, estan situats en el context d’un estat d’alarma que, si tot va bé, haurà durat tres mesos.
Agraïment: a totes les persones que han tengut la idea feliç de respondre el meu escrit. Als qui optaren per un suport nítid i sense fissures, als qui hi incorporaren matisos, als qui elegantment proposaren una esmena a la totalitat, als qui s’hi mostraren contundentment en contra, als qui em desqualificaren, i als qui, amb argumentació prèvia o sense, m’insultaren. A tots, els don les gràcies. Tot plegat facilita la ponderació i la mesura tant de les idees que hom té com de la persona mateixa, que en aquest cas som jo.
Disculpes pròpies: el to abrandat, el discurs a estones lleuger o un excés de vehemència varen poder fer pensar a qualcú que per part meva hi havia ressentiment o altres sentiments negatius envers les persones que fan feina en el sector públic. Si fos ara, per exemple, i ja sé que és bo de dir, expressaria d’una altra forma més sentenciosa el que vaig voler dir quan vaig fer la comparança dels gals i els romans. O tampoc no diria com vaig dir allò de “no cal ser cap Einstein”, perquè traspua una autosuficiència que no puc tenir, i molt menys parlant de macroeconomia.
Disculpes alienes: quan vaig fer l’escrit no era conscient de la transcendència que tendria, entre altres coses perquè alguna campana m’havia arribat d’aquest foc covat, però res comparat amb el que he pogut detectar aquests dies. Aquest ambient preescalfat ha fet que en moltes de les contraargumentacions s’hagin posat en boca meva paraules que jo no vaig dir, com ara que hagi qüestionat la feina feta dels docents o de la resta de sector públic. Per això, baldament no ho digués, i perquè potser hi ha qualcú que pensa que ho vaig fer, mal que fos entre línies, deman també disculpes. Una cosa vaig dir, i la reiter, independentment de la feina que hagi fet cadascú a ca seva, em referesc al cos docent ara, hem deixat de complir una funció que ens és pròpia i que és la que facilita la conciliació als treballadors. No m’invent la realitat: molts de professionals ja retornen al seu lloc de feina, amb la dificultat afegida de conciliar vida familiar i laboral si les escoles estan tancades.
Als qui acceptau els dos capítols de disculpes, gràcies. Als qui no, també us entenc.
Essencials: en condicions normals totes les feines són essencials, bàsicament perquè permeten la supervivència de qui les exerceix. El decret de l’estat d’alarma va establir que en el sector privat hi havia uns serveis essencials que havien de continuar fent feina. La resta, simplement, ho tenien prohibit, si no podien teletreballar. Poca gent s’ha fixat, pel que he pogut veure aquests dies, que en parlar de mesures al sector públic vaig diferenciar entre serveis essencials i no essencials. En el moment que ho vaig escriure, pensava com a essencials en aquest moment d’estat d’alarma els treballadors públics sanitaris i els del sector social, pensava també en el SOIB, en el personal que gestiona nòmines i altres tasques administratives indispensables per al funcionament de la cosa pública. En qualsevol cas, per a mi, en temps de normalitat, tots els serveis públics són essencials. Però i en un context d’estat d’alarma? No tenc la capacitat per determinar-ho, però de ben segur que es trobarien fórmules, com se’n trobaren per al sector privat. I si no, també es podria haver aplicat una actuació global a tot el sector públic indiscriminadament, sempre en funció, és clar, de la categoria i retribució de cadascú. Sí, tenc dubtes. I no passa res.
Privilegis: en llegir aquesta paraula, alguns lectors amables em parlaren dels borbons i de la noblesa. Per a mi, el sentiment de privilegi és relatiu. Depèn de qui cerquis per comparar-te. Reiter que aquest escrit està fet en temps d’estat d’alarma. Segons el DIEC2, un privilegi és un “avantatge excepcional concedit a algú, alliberant-lo d’una càrrega, concedint-li una exempció”. A parer meu, els treballadors públics hem tengut durant aquest estat d’alarma l’avantatge excepcional de poder continuar fent la nostra feina, i hem estat alliberats de la càrrega de perdre una part del nostre sou. Parlaré per mi, i si qualcú ho troba, em podrà dir beneit, però m’estalviaré, així, d’ofendre ningú. Som professor interí de Secundària de fa quinze anys. Tenc un pis en propietat, pagat amb la retribució per la meva feina, un cotxe de segona mà i 2.000 euros llargs de nòmina cada mes per la feina que faig. Davant totes les persones (només a Palma més de 20.000) que han hagut de demanar ajuda per pagar el lloguer o per comprar aliments, necessitats bàsiques, sí, m’he sentit un privilegiat. Davant les persones que, en situació irregular (incomptables) feien feina sense cobertura legal i han quedat sense feina i en alguns casos sense cap tipus de suport, sí, m’he sentit un privilegiat. Davant les 15.000 famílies que han rebut la renda social garantida pagada pel Govern balear perquè no tenien cap casta d’ingrés, sí, m’he sentit un privilegiat. Davant les 75.000 persones en situació d’atur, amb prestació, amb ajuda familiar, o sense, tot pagat per l’Estat, sí, m’he sentit un privilegiat. Davant els 160.000 treballadors (he dit 160.000, més d’una tercera part dels afiliats a la Seguretat Social) que han patit un ERTO i ara cobren, pagats de l’Estat, un 70% del seu sou, sí, m’he sentit un privilegiat. Davant els 39.500 autònoms que cobren la prestació extraordinària de la Seguretat Social perquè han hagut de tenir el negoci tancat o han vist minvada la seva facturació un 75%, sí, m’he sentit un privilegiat.
Culpa: ningú és culpable de la situació que vivim. No atribuesc, tampoc, cap casta de responsabilitat a les persones que fan feina en el sector públic per les decisions que han pres els nostres governants i els que hi ha a Madrid. Si qualcú es va sentir acusat directament, li reiter les meves disculpes. En termes d’empatia, de corresponsabilitat i de solidaritat, els treballadors públics, en general (evidentment n’exclouria tant els sanitaris, per raons òbvies, com els treballadors del sector social, que ho han tocat amb les mans), hem hagut de viure, a parer meu, molt al marge del patiment de tanta de gent. Els vertaders responsables d’aquesta situació són en primera instància les persones que prenen les decisions i subsidiàriament els sindicats que amb segons quines actuacions han oblidat que abans que res són un agent social que mira pel bé del conjunt de tota la societat, en termes de justícia i solidaritat, i no sols pels drets (intocables?) dels treballadors públics.
2008 vs 2020: alguns lectors amb memòria han recordat les retallades al sector públic arran de la crisi del 2008. Ni en dimensions ni en origen es poden equiparar les dues situacions. No era de rebut que el sector públic hagués de pagar una crisi originada en la gestió del gran capital i per l’esclat de la bombolla immobiliària. I encara menys que tots haguéssim de pagar el rescat dels bancs. Ara, però, qui ens ha obligat a aturar ha estat un virus, i en aquesta aturada hem de ser tots els qui remem per remuntar la situació.
Comparació: hi ha un foc que ha començat a cremar. Els bombers encara no han arribat. És possible que no el puguem apagar però podem evitar que es faci més gros. Què feim? El deixam créixer? O actuam? Europa i el gran capital són els bombers. Heu vist cap euro, ja? Parl d’una actuació immediata, d’un gest. Les mesures que es podien prendre jo no les sé. I per això ho demanava la setmana passada. A mi m’hauria agradat que el decret d’estat d’alarma hagués anat acompanyat de mesures en què els treballadors del sector públic, i també els càrrecs electes i de confiança, haguéssim aportat una part del nostre sou (o deixant de fer hores de feina quan fos possible) per ajudar a pal·liar de forma sistèmica aquesta sagnia econòmica almenys durant els tres mesos d’estat d’alarma. Tal vegada, també, això hauria evitat desconfiances, enveges, rancors i una fractura social que aquests dies s’ha fet evident. Si això, a ulls d’alguna gent, em fa ser un neoliberal populista, sincerament, després d’aquesta setmaneta, ja m’és igual.
Conclusió: acab amb una sentència d’un bon amic amb qui discrepam radicalment i des de la cordialitat més absoluta sobre aquesta qüestió (la cursiva és meva): “La solidaritat és compartir el que tens, no allò que et sobra. Un missatge que ha d’entendre molt bé tota la societat, perquè faci un canvi mental de veres per a fer front a la nova situació”. Pensem-hi, i debatem-ho.
