Avui aquest article serà un tres en un, un oli per untar les frontisses de l'evidència, el dubte i la indignació. Un oli per fer tres articles en un de sol sobre tres 'ismes' mals d'emprendre.
Pancatanyolisme. Dijous les xarxes n'anaven plenes. La filla del director de Redes, aquell que diu que no té por de morir-se perquè no està demostrat que s'hagi de morir, va voler parlar de llengua en el seu discurs inaugural a les Corts Valencianes i es va engrunar la pedicura estiuenca. Carolina Punset, ciutadana del món i de la bolla, té un homòleg a les Balears, l'ínclit Xavier Pericay: tots dos són representants de l'espanyolisme catalunyès. No sols em tranquil·litza, sinó que m'encoratja, que l'espanyolisme recorri a aquells que per combatre l'independentisme s'apliquen amb tanta dedicació i fermesa que, fins ara, l'únic que aconsegueixen és fer-lo créixer. És graciós que desembarquin els pancatanyolistes per prevenir-nos de les maldats de voler ser nosaltres mateixos. Poca fe deuen tenir els qui ens els envien en la capacitat dels mallorquins renegats per aturar el tsunami de radicals i terroristes que ja ocupen cadires d'on mai no hauria d'haver sortit la gent del Partit del Poble.
Progrenepotisme. El mateix dia que llegesc sobre na Punset també m'arriba un tuit que em fa badar uns ulls com a plats: Ada Colau hauria fitxat per al seu equip d'assessors Adrià Alemany, un conegut activista de Barcelona en Comú que, casualment, resulta ser també el company sentimental de la flamant batlessa de la ciutat comtal. En un primer moment, tant per l'esbiaixament del mitjà que publicava el tuit com per la vaguetat i la imprecisió en la redacció de la notícia adjunta, vaig posar la nova en dubte. Però en el moment d'escriure aquestes línies tots els mitjans ja n'anaven plens i batlia de Barcelona ja havia confirmat la contractació del bon amic Adrià. No discutesc la vàlua del senyor Alemany, l'única referència que tenc del qual és que feia feina a la Fundació FC Barcelona. Però, de veres que la líder de les persones normals ficades en política no va pensar per un moment en la inconveniència d'aquesta contractació? Vull dir amb això que per molt vàlid que sigui el senyor Alemany ha de quedar exclòs de poder ser assessor de l'Ajuntament barceloní? Si la seva dona n'és la batlessa, sí. Aquí ja no val dir que "nosaltres ho podem fer perquè és pel bé del comú o perquè ho feim amb netedat d'esperit". Al comú li vàreu dir una altra cosa. Al comú, per exemple, tampoc no li digueren que a l'Ajuntament de Palma es contractarien més assessors que en temps del PP. I molt poc deuen creure en el comú i en els seus treballadors els qui ara governen a l'Ajuntament si tants d'externs hi han de col·locar... Per què no fan concursos públics per contractar tècnics superiors competents en la matèria, en comptes de col·locar a dit gent de partit? Per fer de polítics ja tenim els candidats electes, no? Jo, en això, no hi veig ni nova política, ni transparència, ni participació ciutadana, ni una punyeta...
Filldeputisme. Però la vertadera estrella mediàtica d'aquests dies és el linxament del peixet José Ramón Bauzá pels taurons de la peixera pepera. Digau-me càndid, però a mi totes aquestes intrigues de partit, traïcions, travetes, conxorxes i abraçades de l'ós em repugnen i em fan sentir una llunyania tristament malaltissa envers el món dels partits polítics. És especialment miserable el paper d'alguns encara consellers, batles i barons municipals del PP aquests dies. On era el sensible Pere Rotger? On era el regionalista Biel Company? On era el mesurat Martí Sansaloni? On era la moderna Mabel Cabrer? On era la responsable Maria Salom? On eren els batles i exbatles ara díscols? On era tota aquesta patuleia de ressentits reprimits quan José Ramón Bauzá ens massacrava com a poble? O eren ells mateixos els qui ens massacraven acotant el cap (en el millor dels casos) a cada consell de govern, a cada executiva de partit? No cal demanar-s'ho: l'interès del linxament del fins ara intocable Bauzá no és ideològic ni estratègic. Es tracta d'una operació carronyaire per acabar de llepar els ossos de la cadira més cobejada de la política illenca: el lideratge del PP i l'estatge al Consolat de la Mar, que molts fins ara creien que li era consubstancial. Déu me'n guard (és un dir) de protegir el pitjor president de la història de les Illes Balears, però l'escenificació dels "crítics" aquests dies em pareix cínica, perversa, hipòcrita, covarda i d'un filldeputisme aclaparador. Ara que tenen el moix estormeït, el volen acabar de matar, però quan era un lleó esponerós ningú no va gosar posar-li el picarol. I com que no el volen aquí, l'envien a Madrid, amb el premi de senador per la feina feta. Sí, que se'n vagi en Bauzá, i no a Madrid, sinó a l'apotecaria. Però que se'n vagin també tots els qui li han permès governar els darrers quatre anys.
