El Pi: corc o esponera?

Que vagi per endavant que no estic en la tessitura de defensar l'existència de cap partit de dretes. Els qui defen- sam l'honestedat, la justícia social, la igualtat d'oportunitats, la llibertat de pensament i la fraternitat entre els homes no podem, de cap manera, estar d'acord amb els postulats que defensa la dreta del nostre redol. Ni l'espanyola, hereva gens dissimulada del feixisme franquista; ni la mallorquina, reproducció provinciana i submisa d'aquella; ni àdhuc la catalana, emmirallada en els valors liberals de l'europea i tanmateix tacada ara i adés per escàndols de corrupció; ni l'europea tan sols, de tarannà liberal però al cap i a la fi aplicant unes polítiques econòmiques que privatitzen el benefici de les grans multinacionals i la banca i en socialitzen el deute i, a més, també esquitxada per casos de corrupció que afecten des de l'histriònic Berlusconi a l'hiperactiu Sarkozy, passant pel prestigiós Helmut Kohl. Cap d'aquestes dretes sembla defensable sota els paràmetres d'un estat del benestar igualitari i just, però com que de moment la democràcia capitalista continua sent un fet que no sembla tenir final, ens hem de conformar amb determinats mals menors.

És en aquest sentit que avui m'abelleix de valorar la surgència de la nova marca electoral de Proposta per les Illes, el que més o menys tots ja coneixem com El Pi. Aquesta formació ha nascut durant aquests darrers quatre anys fruit de la fusió entre la Lliga Regionalista de Jaume Font i la Convergència per les Illes de Josep Melià. La primera va néixer per l'impuls del pobler, ressentit del tracte rebut per part de José Ramón Bauzá, que no volia "imputats" a les seves llistes. La segona, mirant d'emular el model convergent del Principat, apareixia sota el lideratge de Josep Melià per cobrir l'espai deixat per l'extinta UM. I com que una taula amb dues potes no s'aguanta, El Pi necessitava una tercera branca que donàs forma a una capçada que hauria de ser esponerosa, i aquí entrava Antoni Pastor, el díscol batle de Manacor que ha escenificat amb José Ramón Bauzá un dels enfrontaments polítics interns més apassionants dels darrers anys. Pastor, però, tot ambició, sembla que ara també estira la corda d'El Pi com abans estirava la del PP.

De Font sabem que va ser inhabilitat judicialment per exercir la política per haver fet votar a la Pobla persones que ja havien deixat aquest món. Ell s'excusa dient que ja va complir per allò. Sí que va complir, però el fet és que els morts votaren. Pastor, per part seva, va ser imputat en el cas Mapau, pel frau electoral dels vots argentins (també alguns de morts) com a responsable de les cases balears a Amèrica durant els anys noranta. Melià, el tercer del triumvirat, es va mostrar incapaç de fer reflotar la nau del centredreta mallorquí després del desastre judicial patit per UM.

Les eleccions autonòmiques del maig vinent es presenten més emocionants que mai. El bipartidisme, com va quedar demostrat a les eleccions europees, és en caiguda lliure i els partits petits se'n podrien aprofitar. Cal tenir present, però, que el vot que fuig dels dos grans partits mira d'evitar els malvicis de la casta, per parlar en termes iglesians. Estan en condicions tres animals polítics amb tots aquests antecedents i prop (o més, en algun cas) de dues dècades de presència ininterrompuda a la política institucional de garantir que ja no pertanyen a la casta de la qual pretenen presentar-se com a alternativa i de la qual han format part fins ara?

El Pi pretén créixer amb la marca de la centralitat, de poder pactar amb dretes o esquerres segons la conveniència de cada moment. Jaume Font no es cansa de dir que El Pi "no pactarà amb el PP de José Ramón Bauzá", però no què faria si Bauzá no hi fos. I si Bauzá no hi fos, quin sentit tendria que ell o Antoni Pastor no formassin part una altra vegada del Partit Popular?

El que és molt clar és que en l'espai que pretén ocupar El Pi hi ha molt de camp per córrer i el que no ho és tant és que hi pugui córrer gaire falaguer, amb tot el llast acumulat pels seus líders. Reprenent els arguments inicials d'aquest escrit i afegint-n'hi de nous: a les Balears els cal una marca de centredreta autocentrada en el país capaç de fugir de la política clientelar que va practicar UM (només un vot enormement captiu explica que un partit que governa a la principal institució mallorquina durant dotze anys no pugi mai de tres diputats) i de la corrupció, i que afronti amb valentia i sense complexos qüestions cabdals per al país com la sobirania, el finançament i la llengua. Un partit, en definitiva, que defensi amb estratègies pròpies de la dreta els interessos dels illencs i els de la seva terra, abans que els del poder fàctic de torn.