OPINIÓ

Que al seu poble són fidels

No fa gaire mesos una amiga que fa feina a una productora audiovisual m’explicava que cercaven un centre de secundària per rodar-hi uns passatges d’una sèrie. Acudiren a un institut públic del centre de Palma i la directiva els explicà que bé, però que volien cobrar. Decebuts, acudiren a un altre, on tenien d’enllaç una històrica professora, lluitadora tenaç i d’esperit valent i positiu, que, més que posar traves, va estendre estores de generositat i predisposició desinteressada envers els joves entusiastes i el seu projecte. “N’hi ha que sempre hi són, que no fallen mai”, li vaig dir.

I és així. La paràbola em serveix per obrir camí de memòria per dues persones que han faltat aquests dies. Totes dues, a més, vinculades al món de l’educació. Arnau Amer, selvatgí, mestre, dinamitzador cultural i que arribà a ser director general de Personal Docent en la tan celebrada Conselleria d’Educació comandada per Damià Pons en aquell primer Pacte de Progrés que, amb el temps, tants hem enyorat. Amer, dotat d’una sensibilitat especial, d’una discreció elegant i una bonhomia generosa, va ser a més soci d’una de les iniciatives que per sempre més formaran part de la meva vida, de la nostra vida. El mestre selvatgí va ser soci de Quart Creixent, la llibreria palmesana que es va llançar a l’aventura de vendre només (només vol dir exclusivament) llibres en català. Un comerç de proximitat, de tracte personal afable i directe i compromès amb el país. Un poc, o un molt, com era també el tarannà d’Arnau Amer i de la resta de socis que la impulsaren fa ja tres dècades i mitja. I que sigui per molts d’anys! La meva vida, la nostra vida, hauria resultat ser molt diferent sense l’existència de Quart Creixent, que a banda de fornir-nos de llibres i records, també ha resultat ser una mobilitzadora cultural i una empresa abocada a bastir un marc referencial autocentrat, tot donant valor i reconeixement als nostres poetes i escriptors. Les gràcies, per tant, a tots aquests socis, i molt especialment a l’enyorat Arnau Amer.

Amb pocs dies de diferència, i també traïda per la malaltia, Aina Sansó, manacorina, mestra també, exhalava la darrera glopada de vida encara massa prest. Juntament amb Maria Galmés i Maria Coloma Gelabert, essent encara unes jovenelles, Sansó va ser una de les recuperadores de la dansa dels cossiers a Manacor. Estudiaven magisteri i cursaven l’assignatura de Cultura Popular, impartida aleshores per un altre referent indispensable, Biel Majoral. Li lliuraren un treball d’investigació sobre les danses de figura manacorines: els cossiers, els moretons, els indis i els nanets. Majoral, en veure el treball, les animà a aprofundir-hi per poder fer renéixer aquella dansa ancestral, neolítica i alhora tan nostra. L’any 1981 sortiren al carrer, tres dècades després de la seva desaparició, els cossiers de Manacor. Els inicis no foren fàcils i qualque any arribaren a no sortir. Feia de flabiolera aquells anys Aina Sansó. Entusiasta, amb un somriure a la boca que sempre va tendir a la rialla, amb capacitat de lideratge, però amb la discreció necessària que ens agrada a tants de mallorquins. Sempre tengué un sí quan la reclamaren per una conferència, per un estudi, per unes paraules sobre els seus estimats cossiers. Avui els cossiers tinyen de color la nostra primavera amb una habitud familiar que ja ens els fa imprescindibles.

No és la primera vegada que ho dic. Ni serà la darrera. Manacor és un poble lleig, però n’és guapa la gent. I aquesta és la nostra màgia (deixau-me ser un poc xovinista). Gent com Aina Sansó, que ompliren les seves hores d’entusiasme per ajudar-nos a ser com som. El creixement humà (parl de qualitat humana) que ha experimentat Manacor els darrers trenta anys no hauria estat possible si no hi hagués hagut aquesta fornada de ciutadans responsables, abrandats i amadors del país de la qual ha format part Aina Sansó.

Aina Sansó i Arnau Amer han partit aquests dies. Deixen el seu llegat. Deixen molt de buit i molt d’enyor entre els seus, entre nosaltres. I deixen una feina començada que nosaltres hem de continuar en el nostre particular viatge a Ítaca. Ells n’han encetat un altre, de camí, i els alçam el mocador damunt el moll de la partida, arran d’aigua, vela blanca al vent, tot cantant: “Bon viatge pels guerrers, que al seu poble són fidels”. Que el seu mestratge entusiasta i bonhomiós ens serveixi per assolir les fites a les quals dedicaren la vida.