Pel passadís central de la platea, Carme Forcadell entra al Teatre Principal tancant la comitiva d’autoritats. Són els Premis 31-D de l’Obra Cultural Balear. Amb posat seriós i un llarg abric blanc avança. Mentre els seus companys de passadís ja seuen a les primeres butaques ella roman dreta. No la deixen seure els aplaudiments unànimes del públic que estiba la sala mare de les grans ocasions. Ella torna les mamballetes amb un somriure imperceptible, un lleu rictus de complicitat, una empatia democràtica. S’asseu, una vegada saludades també la resta d’autoritats, entre les quals, oh, no hi ha la presidenta Armengol (militant del mateix partit que ha permès l’empresonament dels polítics que compliren el programa amb el qual es presentaven).
Però tornen els aplaudiments amb més força, una bona part del públic s’ha alçat de les cadires. Criden repetidament “llibertat!”, però no són ni les mamballetes ni els crits d’eufòria, ni d’alegria, sinó de solidaritat absoluta amb Carme Forcadell, presidenta destituïda pel 155, i amb la resta de companys seus de govern i de lluites, quatre dels quals encara són, avui, a la presó.
Forcadell vingué a Palma per lliurar el premi Gabriel Alomar a Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. Els Jordis, però, no el pogueren recollir, tancats com els té l’Estat espanyol a la presó de Soto del Real. En nom seu hi acudiren Marcel Mauri i Núria Guillaumes, representants d’Òmnium Cultural i l’ANC, les entitats que presideixen els Jordis.
En acabar el lliurament, aplaudiments altra vegada. Altra vegada “llibertat”. Dempeus, altra vegada. Complicitat i empatia, també.
Aquest és el panorama, amable lector. No va ser una nit de grans èpiques, ni de discursos abrandats ni exaltats. Un lleu tel de tristesa ho cobria tot, tot ho ennegria amb la macabra mantellina de la injustícia.
Però no és sols això. En cap de les paraules de Forcadell, Mauri i Guillaumes, ni tan sols en les del president de l’Obra Cultural Balear, Jaume Mateu, s’hi va sentir la paraula independència. No és un retret, sinó una constatació tristíssima. És, senzillament, la cossificació de la por. Forcadell va tastar, malgrat que només fossen unes hores, la gelor humida de la presó. Sánchez, Cuixart, Junqueras i Forn hi romanen. Dels dos primers, homes de pau i de paraula, fa més de dos mesos que n’enyoram l’escalfor.
I no hi ha dret! Ara tots han de callar perquè saben que tenen damunt el coll una feixuga espasa judicial. Ara tots han d’anar alerta, perquè una paraula seva no sols els pot fer mal a ells, sinó encara més als companys empresonats. Què és això? En quin estat vivim, amics? No havíem quedat que podíem parlar de tot? Que això era un estat de dret i que hi havia llibertat d’expressió?
La pena és immensa i feim feina fonda perquè no esdevingui ràbia, ni odi. Però no pararem l’altra galta. Europa continua callada. Els presos continuen tancats. Espanya intenta normalitzar la barbàrie. I aquest, crec, és el punt clau. Dels 74 dies de captiveri dels Jordis, tots nosaltres (i quan dic nosaltres dic nosaltres, la nació catalana) n’hem de dur un dol inesborrable, perquè tenim germans tancats a la presó pel simple fet de plantar cara, de no fer una passa enrere, de ser un més entre tots per impulsar l’alliberament del nostre poble.
Antoni Artigues, durant la gala, en la qual rebé també el premi Emili Darder per la seva tasca al capdavant de MagPoesia, recordà que “a Emili Darder l’afusellaren els feixistes espanyols, i avui els feixistes espanyols del PP, de Ciudadanos i del PSOE tanquen els nostres polítics estimats”. De tan rodó que ho trob, m’hi sobra qualsevol comentari.
Vaig parlar fa pocs dies amb Jaume Santandreu. El nostre excapellà manacorí, el capellà Collet, com el coneixem els seus paisans: “Jo no trec el tema, però si me’l treuen així com el solen treure, amb frivolitat, o amb mala llet, m’hi tir al coll”. Perquè no es pot tolerar la injustícia, ni la barbàrie. Però menys encara que els de sempre ens en facin befa. Romandrem dempeus. Amb l’alegria de sempre escapçada però pertinaç. Amb la unitat de sempre aprofundida. Amb la combativitat de sempre, consolidada. “Persistirem”, que va ser la paraula que semblava triada en consens per cadascun dels qui prengueren la paraula. Nosaltres hi serem, també, en aquesta persistència serena però indomable cap a la llibertat dels Jordis, de n’Oriol, d’en Joaquim. I del nostre poble.
