OPINIÓ
Opinió 15/12/2017

Que la por no ens mati més governs

i
Antoni Riera Vives
3 min
Que la por no ens mati més governs

Ha tornat passar. Tenim un govern que viu a cop de titular i que pren les grans decisions seguint el dictat del foc amic, si és que s’ha pogut considerar mai ‘foc amic’ el diari que des de principi de legislatura va assumir el ferm compromís de derrocar la macroconselleria de MÉS.

Biel Barceló ja és història dins el primer govern de Francina Armengol. Potser és massa d’hora per valorar-ne les debilitats i les fortaleses, però sembla que és ara que és fresc que convé parlar-ne. Biel Barceló és l’artífex de la regeneració de l’espai ecosobiranista després del darrer Govern Matas. El ja exvicepresident de l’executiu Armengol va saber combinar un lideratge tranquil, a estones qualcú l’hauria pogut percebre fins i tot de perfil baix, amb una feina de formigueta (o d’aranyeta) per anar teixint complicitats aquí i allà dins l’entorn del sobiranisme i, sobretot, dins el de l’esquerra ecotransformadora. Va tenir la valentia de saber aparcar les sigles del PSM per forjar el projecte de MÉS, una marca potent que, agombolada per la deriva espanyolista del projecte de José Ramón Bauzà, l’encara bategant crisi econòmica i una necessitat de renovar estàndards polítics, va obtenir, ara fa poc més de dos anys, els millors resultats de la història de l’ecosobiranisme a les Illes Balears: 59.000 vots i sis diputats (65.000 vots i nou diputats, comptant els de MÉS per Menorca). Barceló havia aconseguit integrar dins la nova marca Iniciativa-Verds (els escindits d’Esquerra Unida) i havia recuperat Entesa per Mallorca, que retornà a la casa del pare com el fill pròdig. Només un macolí dins la sabata, en aquesta llarga travessia del desert. Si de veres pretenia ser la marca representativa del sobiranisme, Barceló havia de fer mans i mànigues perquè Esquerra Republicana hi aterràs i hi pogués aportar tant capital humà com ideològic. Però s’esdevingué el famós escàndol de les primàries. És obvi que no va ser tot culpa seva, però també ho és que dos no es barallen si un no vol.

Fa estona que la presumpta història d’amor entre les faccions del PSM i les d’Iniciativa-Verds no és el que era. Ja se sap que el temps mata l’apassionament, i si la cosa no es gestiona bé pot matar, fins i tot, l’estimació. La impressió, per a un que ho veu des de fora, és que Santiagos, Abrils i companyia remenen amb habilitat les cireres de la coalició, i que el PSM balla al so dels titulars i dels seus companys de viatge. També fa la impressió que el vicepresident no ha caigut tot sol. Mentre uns l’empenyien, els altres el deixaven caure.

Fos com fos, Barceló va ser nomenat vicepresident després de l’esbucament del règim hispanicofaraònic de José Ramón Bauzá. L’esperança en el nou executiu d’Armengol i Barceló era grandiosa. Mai en unes eleccions s’havia votat amb tant de cor. Mai una moguda social com la de les camisetes verdes havia servit per tomar un govern d’una manera tan preclara. Calia girar-ho tot damunt davall per fer-se creïble. Ningú no podrà retreure a Barceló que no fes ‘coses’, com posar límit a les places turístiques, regular el lloguer vacacional o recuperar l’ecotaxa en un temps rècord. Però per què la percepció de la seva gestió és més aviat de grisor i d’indolència? Altra vegada aquell perfil baix... Altra vegada l’acceptació del sistema sense fissures. Altra vegada els interessos nacionals (dels mallorquins, és clar) arraconats en favor de l’equilibri... Dit d’una altra manera, altra vegada aquella por secular, innata i acomplexada de no molestar els poderosos. Amb els hotelers contents, el Govern durarà, devien pensar. Però el món no està fet només d’hotelers. Els famosos 65.000 vots convertiren MÉS en una marca perillosa, capaç de qüestionar l’hegemonia bipartidista espanyola, capaç de trobar-se en qualsevol moment en disposició de liderar un govern, amb tot el que això podria implicar.

Una sentència ha resumit aquests darrers mesos la postura catalana davant la repressió espanyola entorn del procés independentista: “El teu poder radica en la meva por. Si jo no tenc por, tu ja no tens poder”. A mi, disculpau-me la gosadia, m’ha semblat que MÉS i el PSM han viscut aquests dos anys i mig instal·lats dins la por. Els daltabaixos governamentals relacionats amb la conselleria comandada per Biel Barceló han nascut sempre de la por, més que no de la fortalesa dels arguments amb què intentaven carregar-se-la. Els ressorts dels poderosos s’estenen per Mallorca amb una eficàcia massa antiga. Arribarà un dia, però, que la por passarà a la història i abandonarem la tendència cíclica per enfilar l’autopista cap a un país nou. I serà abans del 2030.

stats