OPINIÓ
Portada 15/05/2015

T’agrada, puta?

4 min

“T’agrada, puta?”, xiuxiuejava mentre li fregava el bigoti retallat per les aixelles, pels mugrons, per l’entrecuix. “No m’hi havia posat per tant”, pensava mentre recordava satisfet el dia que li exigiren (els cacics no demanen) que encapçalàs la llista. La victòria era segura. Els vots eren captius, nominals. “Qualsevol que tengui un petit negoci, per petit que sigui, està obligat a votar-nos, les famílies pesen molt, amb una telefonada en tenim prou per confirmar una dotzena de vots”. I a ell no li faltava ambició. No sabia si seria bon orador, però estava convençut que n’aprendria. De carisma no li’n faria falta, a ell, que venia d’una família ben vista dins el poble. A més, amb un poc d’habilitat i amb la complicitat d’algun alt funcionari de la Sala, fàcilment podria arribar a canviar les Normes Subsidiàries i aconseguir que aquella parcel·la que sa mare havia heretat del padrí fos, a la fi, urbanitzable. I va dir que sí. Però mai no s’havia imaginat que el poder seria tot allò. I quan s’hi va posar, va resultar que l’abundor feia raig-i-roll.

Primer vengueren els sopars, les preses de contacte amb els comerciants, els empresaris, els hotelers... Roba bona, sabates de pell, perfums, corbates, cotxes. A poc a poc s’anava familiaritzant amb aquell ambient de gomina i targetes de crèdit. La cocaïna hi rajava a baldor i no hi havia res que pogués fer pensar que les coses haguessin de canviar. Els seus votants l’havien triat a ell pels valors que representava: l’ambició, la cobdícia, l’avarícia, el voler ser i, sobretot, els interessos. Res sabien, els seus votants, dels seus sopars d’entrecot i panacota, de gintònic i havà, de retxa i ambició, ni sabien com ni on es prenien les grans decisions urbanístiques del municipi, però si els ho haguessin explicat no se n’haurien escandalitzat. Se suposava que les coses importants, si fa no fa, s’arreglaven així.

I ara no sabia com, un gran empresari de la nit pagava favors al partit per coses en què ell no tenia res a veure. Ja li anava bé haver dit també que sí a la proposta d’assumir un càrrec de peix gros a Palma. El bacallà el tallarien uns altres. Els maldecaps els tendrien uns altres. Però ell cobraria de l’Ajuntament i del partit. El que no li havia passat pel cap era que li posarien davant el cos d’una russa rossíssima, esvelta, Svetlana, prodigi caucàsic de la natura. Li agradava dir-li “puta”. Al principi se’n va sentir incorregut, però més tard va descobrir que, degradant-la, encara que ell no n’hagués pagat ni un cèntim, d’aquell servei, la seva vanitat, el seu poder de control, el seu orgull de mascle poderós... Poderós? Tot i ja ser cinquantí, mantenia una capacitat d’erecció suficient, però, mai més ben dit, no n’hi havia per tirar coets. Per suplir-ho, li pegava lleus toquets per les anques, i li fermava pel coll la corbata per empitonar-la amb poca traça per darrere com un canet, com el ca submís que havia sabut ser sempre davant l’amo i que ara s’anuava amb aquella engonal russa, rosada, rasurada, líquida com la seva voluntat de ca.

Se sentia lliure i furtiu amb el nas enmig d’aquells pits turgents i joves. Se sentia tornar jove per un instant i ressuscitava a cop de suborn l’ambició inconscient dels seus anys postadolescents.

“T’agrada, puta?”. Ell, que va ser batle, que va tenir les dones del món a la mà com juguetes trencadisses de porcellana; ell, que va fer i desfer i que es va fer d’or amb la urbanització de les tres quarterades de sa mare; ell, que va aconseguir la reverència i els sobres dels empresaris més cotitzats de vorera de mar; ell, que s’havia sentit invencible i etern, ara seu amb els calçons baixos a la tassa del vàter de ca seva mentre espera que torni la dona de fer el cafè amb les amigues i sent retronar les paraules com batalls dins una campana d’angoixa: “T’agrada, puta? T’agrada?”, mentre amb el dit fa anar la notícia damunt la tàblet, amunt i avall, amunt i avall: “Tres exbatles de municipis importants entre els polítics que gaudien de serveis sexuals gratuïts a canvi de fer favors a proxenetes”. La seva vida de faula, de riquesa sense fi, de família aparentment feliç i de poder sense mesura s’esbucava com un castell de cartes, es desfà com un castell d’arena davant la primera onada del matí. La seva aparença impol·luta de missa de diumenge, de primeres comunions, de vestits de nit i cotxes lluents, s’esvanirà com un tel de calitja davant unes muntanyes de tempesta. La seva felicitat artificial penja del fil d’un secret de sumari que els voltors de la premsa esperen com carronya gustosa per poder filtrar. La seva vida de cartó-pedra depèn ja només d’unes inicials qualsevol dia en un diari. Assegut a la tassa del vàter, amb l’orgull esbucat, encès de vergonya, indignat amb ell mateix, condensa aquell record podrit que ara voldria no haver tengut mai en dues soles paraules: “T’agrada, puta?”.

stats