PeriodistaJeremiah de Saint-Amour feia seixanta anys el dia que es va suïcidar. Ho va fer en plenes facultats físiques i mentals, amb energia vital, fins i tot amb la felicitat de saber-se acompanyat, mal que fos de manera furtiva, per qui més estimava. Juvenal Urbino, el ciutadà exemplar i elegant amb qui jugaven als escacs qui sap si per fer passar el temps, qui sap si per fer que no passàs, no se'n podia avenir, des de la seva vellesa plàcida i amable. Si és que pot ser mai amable, la vellesa. El seu amic s'havia llevat la vida senzillament per salvar-se de la decrepitud. Tengué més por de la vellesa que de la mort.
Vaig llegir El amor en los tiempos del cólera a l'entorn dels vint anys, i en record com si fos ara els passatges inicials, d'aquella novel·la absorbent i total. Una història de mil cares en què Gabo donava forma literària a la saviesa popular. "Com estàs?", ens demanam. "Anam fent, però tornam vells". "No queda més remei, si volem viure", sol ser la resposta.
Aquesta setmana Pau Donés, ànima de Jarabe de Palo, ha acabat la seva lluita contra el càncer que patia de feia cinc anys. Cinquanta-tres, en tenia ell. Massa jove per partir. No ha estat a temps d'arribar a la cruïlla macabra. No ha pogut triar com va triar Jeremiah de Saint-Amour. Donés deixa una maleta carregada de cançons optimistes i lleugeres a la deriva dins la mar gran de l'absència i engolida per una balena que l'escopirà a una platja caribenya perquè ens ressonin els ritmes antillans a frec de pell.
Vaig pensar sempre que les seves cançons eren totes un poc iguals. I m'he sorprès aquests dies trobant a les xarxes un vídeo de fa vint anys quan el Follonero (un insolent entranyable avui esdevingut entrevistador incisiu i seriós) li retreia si la cançó que acabava de cantar era del disc nou, perquè a ell li sonava ben igual que les anteriors. Donés, ple de vida i joventut, farcit de futur, reia. És una meravella copsar la petjada que ens deixa a damunt cada vivència, la influència poderosa i mai prou ponderada dels mitjans i l'opinió pública. Al cap i a la fi, no tothom és capaç de fer-se una marca pròpia. Demanaren en una interviu a Paul McCartney si no trobava que les seves cançons no eren massa com les dels Beatles. "És que jo som un Beatle", respongué contundent. "És l'estil, imbècil", devia pensar.
Va cantar sempre en espanyol. Només record haver-lo vist en directe una vegada. Crec que era a la plaça de bous de Palma, un concert coral, amb diferents artistes convidats. Alguna cosa es devia reivindicar, no record quina. S'adreçà al públic en català, de manera natural i espontània. Se sentiren xiulets i protestes de gent rareta que és incapaç de comprendre la diferència, fins i tot en aquells que s'hi senten més iguals. I així com era, natural i espontani, sense retrets, sabent-se a casa, mantengué la llengua amb què havia començat a parlar. Tenia una altra manera de ser català i de sentir-s'hi.
Nova York, Eivissa, l'Havana, Sevilla. Duca-2 Music. L'anunci que va dur la Flaca i Jarabe de Palo a la glòria, un passeig per ciutats on és permès a la vida de ser dissipada, on l'habitud dels despreocupats és la festa, on l'anonimat protegeix l'amor sense papers ni compromisos, on la roba blanca tiny la pell de transparència i suggestió, i on el sol humit com uns llençols on hem abocat amor plora llàgrimes de foc quan ens diuen "no t'adormis, que no hem acabat". No t'adormis, Pau, pens ara amb una estranya empatia generacional. Sí, ara que l'equador no és una línia imaginària sinó una arruga a la pell, una certesa que són menys els anys a viure que els viscuts. Ara que hi ha ferides que són cicatrius i que s'ensenyoreix de l'ànim propi la teranyina del dubte. Ara que hom no veu clar si viure és una successió feliç de vivències, un sotragueig cansat de records i nostàlgia o una acumulació grotesca de morts i absències.
Alsoris Guzmán, li deien, i li diuen, a la Flaca, la tremendíssima mulata per qui Pau Donés hauria donat el que fos. "Donaria una mà, per mossegar més vida", deia Miquel Àngel Riera. De la vida en feia cançons, el líder de Jarabe de Palo. Aquesta veritat, la transparència, la senzillesa, la relativitat de les coses, el depèn, i el tornaré. El coratge i la frescor, sempre immarcescibles. I mentrestant, no saps com, se t'instal·la al cap la darrera cançó, el darrer videoclip, la camisa estampada, la rialla, el cos xuclat per la malaltia, l'optimisme, el cant a l'amistat, el "gràcies per ser-hi" i la filla de setze anys ballant a la vida com ho va fer sempre son pare. D'ençà que som vida, duim la mort dedins, deia ell. Visquem, idò, la meravella, mentre ens sigui permès. Salut, i bona vida!
