“Quan votàreu la Constitució jo encara no havia nascut”. Aquest és un dels arguments que aquests dies, arran de l’abdicació i ja inevitable successió borbònica, han fet servir molts dels joves que volen deixar de ser súbdits per ser ciutadans. La discussió, però, sempre sol centrar-se en la tria del cap d’estat o en les diferents formes de govern, o fins i tot en les diferents formes de participació ciutadana.
D’ençà de la caiguda del mur de Berlín, però, el qüestionament del sistema econòmic que sustenta les formes de govern actuals s’ha sentit només tímidament i les veus que el qüestionen són apartades de la centralitat amb adjectius com antisistema, radicals o, fins i tot, friquis. Els fills de la pretesa democràcia que ens ha arribat de Madrid ens hem educat i format sense, tampoc, haver triat el sistema econòmic que havia de regir les nostres vides. Dels vuitanta ençà, el neoliberalisme ha crescut de manera exponencial i això, sens dubte, ha trastocat els valors dels qui ja avui regeixen i sostenen el teixit socioeconòmic a casa nostra.
Els mallorquins vells, els qui visqueren la postguerra, adoptaren una actitud poruga envers la pobresa. El pànic del frare darrere la porta. El posat gasiu, estret, desconfiat ha estat una constant tots aquests anys, àdhuc essent partícips d’una de les societats més riques (en doblers) de l’Europa occidental gràcies a la depredadora indústria turística. Hi havia, però, també, abans, un cert sentiment proteccionista envers els comuns de la tribu. Si eres dels nostres no podies caure, i si queies, t’ajudaríem a aixecar-te. En aquest context d’economia de supervivència, d’estraperlo, de petita màfia pagesa, de corrupció sostinguda i consentida a l’imperi del voler ser en el campi qui pugui ens hem educat els mallorquins d’avui.
Ara, autònoms, treballadors, professionals liberals, els fills d’aquella altra generació, s’han avesat també a tenir, a la possessió, al capritx, a la marca i al jo més. I a on treu cap, tot això? Dins la tradició progressista l’Estat ha estat vist com un interventor necessari en els assumptes econòmics: cal pagar imposts perquè l’Estat ens pugui garantir uns beneficis comuns, uns serveis públics de tothom i per a tothom, un fet, d’altra banda, que contribueix a enfortir el sentiment de comunitat. En canvi, en el pla conservador es té la percepció de l’Estat com un intrús en els seus afers, que no deixa circular lliurement el mercat, que obstrueix i que impedeix la creació de riquesa. Si fos per ells, no pagarien imposts. Però en paguen, i aquest pagament no és mai gratuït, no és perquè sí. De la mateixa manera que les grans empreses paguen publicitat als grans mitjans de comunicació per tenir-los les mans fermades i la boca tancada, els poders fàctics de l’illa no paguen els seus imposts per contribuir al bé comú, sinó per legitimar un suposat dret a esqueinar quan les coses els van girades. Després d’anys d’enriquir-se sobre les esquenes dels seus treballadors i sobre el paradís natural que han destruït en poc més de trenta anys, els hotelers muntaren campanya i còlera quan un govern progressista els va proposar l’ecotaxa. De la mateixa manera que han pogut dir-hi la seva en la confecció de la llei que regula el lloguer d’habitatges turístics. Tot sota llei, tot controlat. Que s’enriqueixin els grossos, que així podran alimentar els petits. Però que cap petit gosi fer-nos la competència.
Un fenomen per l’estil, a una altra escala, ha ocorregut ara amb el sector dels taxistes. La plataforma Uber ha estat fortament qüestionada per Foment després que la patronal d’aquest transport públic hagi posat el crit al cel davant la “competència deslleial” o “l’intrusisme” d’aquesta aplicació d’internet. Efectivament, doncs, davant l’enginy dels ciutadans per sobreviure dins un sistema corcat, agressiu i insolidari, resulta que l’Estat ha de posar traves perquè qui fins ara s’ha enriquit sota la seva protecció ho continuï fent. On posaran el límit a les persones que comparteixen cotxada? Si el contacte es fa a través d’Uber, sembla que el delicte serà automàtic. Si es fa per internet però per una altra via, com ara un correu electrònic intern, també? Un cartellet penjat al lloc de feina?
El liberalisme és una llova doble: la primera, la de fer-nos creure que en un campi qui pugui tots gaudim de les mateixes oportunitats. La segona, que quan resulta que és així, l’Estat actua per protegir els qui fins ara han guanyat doblers a l’ample emparats pel sistema. I per mostra final, el botó dels bancs, que capitalitzen els guanys, socialitzen les pèrdues i, per paga, es queden els pisos.
