Vivat academia, vivant professores

Tercer i quart dies de vaga. Dimecres va ser dia d'assemblees. Ruta d'assemblees. Assemblea de docents del Llevant mallorquí, assemblees de centre, assemblea de docents a Marratxí, assemblea de les APIMA del Llevant. Intensíssim. Sens dubte es tracta de la mostra més clara que, juntament amb la victòria de la dignitat assolida des del primer dia de mobilització i vaga, l'enrocament de la Conselleria i el Govern en la seva postura ha aconseguit l'organització i coordinació de docents, pares i societat civil. Per més que hi pens, no puc recordar cap situació personal en què la societat civil a Mallorca s'hagi organitzat d'una manera tan dinàmica i, sobretot, tan efectiva. Se cerquen accions concretes, es consensuen i es decideixen conjuntament. Les assemblees funcionen com a zones de canalització de propostes i també per organitzar-les. Quan la dignitat i la indignació s'ajunten amb l'organització i l'efectivitat, la victòria moral ja està assolida i el suport social, garantit. Arribats de Marratxí, anam a dormir, amb la nova incògnita de com ens anirà l'endemà a la Universitat.

Comunió

Dijous. És complicat explicar el torrent de sensacions que va suposar per a nosaltres, tots, docents, alumnes, pares i mares i professors universitaris, l'acte de comunió d'aquest dia històric. En ambient de festa, la massa verda arriba al campus de la UIB, a la casa de la raó, la saviesa i la ciència, al bres dels transformadors de la societat, amb un cert temor. Han circulat missatges que hi hauria molta policia, i jo, per si un cas, de bon dematí m'he calçat amb espardenyes. Alguns parlen de presència policíaca explícita, d'altres, de policies secretes infiltrats amb camisetes verdes. Molt segurament es tracta de la segona opció. No es veuen furgons ni policia uniformada. Un grup esquifit de guardes de seguretat privats de la Universitat vigilen l'entrada a l'edifici de Son Lledó. Ja és en boca de tothom que a l'acte no hi acudirà cap primera espasa del govern, ni cap segon punyal, ni cap tercera ganiveta. Ni president, ni consellera, ni consellers. Els governants no són governants, incapaços de mostrar la cara, de sortir davant el seu poble a explicar el que fan. Empegueïts de la seva supèrbia. Enfadats permanentment. Enrocats eternament. Des de les finestres pengen camisetes verdes sobre les lletres de la UIB, des del terrat de l'edifici, empleats universitaris fan onejar l'emblema de la reivindicació, la camiseta verda, entre l'aplaudiment agraït i fervorós de la comunitat educativa. Un gran llaç verd penja d'una finestra i oneja al vent de Mallorca. Globus verds volen cap al cel mallorquí i els caps eleven les mirades amb il·lusió envers les taques verdes dins el cel tan cel. Una avioneta sobrepassa en vol baix la manifestació. Passa, i torna, i saluda movent les ales els manifestants. La inconcreció i la confusió sobre l'horari exacte de l'acte oficial de la inauguració oficial del curs acadèmic fa que hi hagi manifestants que fa més d'una hora que esperen. L'arribada de les autoritats genera la cridòria desaprovadora dels manifestants. Sense incidents remarcables que no siguin l'escanyament inevitable després de quatre dies de lluita. Els guardes de seguretat parlen distesament amb els docents i hi ha una sensació de comunió i civilitat. Som a la Universitat, casa de la paraula i el pensament, no de la desraó i el desgovern. L'acte oficial ja ha començat. Els representants de l'assemblea de docents i de la PUDUP aprofiten per fer els seus discursos. "Parlen de doblers per dir que s'acabarà la vaga aviat, però no compten amb una cosa que ells no tenen: dignitat i solidaritat". Els estudiants encausats per l'entrada del curs passat a la Conselleria d'Educació demanen ser absolts. Aclamats, els joves universitaris posen amb dignitat davant una comunitat educativa agraïda per la llavor sembrada per aquest grup de valents.

Mentrestant, un desaprensiu, amb americana de tergal, corbata i camisa de mudar adreça mirades desafiants als manifestants. Insults, tensió. Un dels guardes l'adverteix: "No facis això". Ell hi insisteix sense que cap autoritat ni membre dels cossos de seguretat li digui res més. A la sala d'actes de Son Lledó comença a parlar Miquel Deyà, membre del departament d'Història de l'Art de la UIB i director general d'Universitat. Un nombrós grup de catedràtics i doctors abandonen la sala en senyal de protesta. La doctora Maria Barceló, amb un llaç verd al pit, surt amb vestit verdós elegant a les escales de l'edifici. És aclamada pels manifestants, emocionada, seriosa, digníssima, adreça una mirada maternal a la comunitat educativa del seu poble. Darrere ella, una vintena de doctors i catedràtics abillats amb toga i birret surten a les escales. El moment és històric. S'ha produït el tancament del cercle.

Revolució

Dos alumnes mostren una pancarta des del costat de les escales: "Professors, gràcies per lluitar pel nostre futur". A les escales, Nicolau Dols mira seriós, estupefacte, emocionat, la dignitat de color verd, Joan Miralles alça amunt la mà amb quatre dits que són quatre barres, Margalida Pons s'obre la toga provocativa i mostra, cenyida, la camiseta verda; boten, riuen i ploren. L'aclamació i el reconeixement són mutus. Aquesta terra ja és nova i diferent. La història camina com una bolla de neu grandiosa i irrefrenable. L'ovació dura minuts i és seguida del cant de L'estaca , a cor, per dos mil dignes. Em mir els pèls dels braços eriçats, i orgullós concloc: això ja no és una vaga, és una revolució.

Un senyor amb corbata i americana, membre del dispositiu de seguretat, surt a preparar el terreny per a la sortida de les autoritats polítiques. Vola una esquitxotada d'aigua que impacta a la seva camisa impecable. Moments de tensió. El cotxe oficial de la presidenta del Parlament queda tapat de post-its demanant rectificació i esdevé objecte de museu fotogràfic. Les autoritats abandonen la Universitat. I la comunitat educativa es dispersa. Queden, però, alguns centenars de persones, que ara ja ens pareixen pocs (hem estat més de dos mil). La coral universitària surt i es planta davant els docents. Joan Company eleva els braços i dóna l'entrada als cantadors. Els docents escolten el Gaudeamus igitur , l'himne dels universitaris, lloança perenne del saber. El director es gira cap als manifestants i els fa cantar, també amb el cor: " Vivat academia, vivant professores, Vivat academia, vivat membrum quodlibet, vivant membra quaelibet, emper sint in flore! " (Visca l'acadèmia, visquin els professors, visca cada membre, visquin tots els membres, que sempre siguin en flor!). I pens en la primavera. A Mallorca, antigament, no coneixíem la paraula "tardor", i no és una tardor, el que vivim ara, sinó una primavera d'hivern, una primavera verda i lliure que lluita contra el seu hivern fred i superb.

Verdor

Anam a dinar, una dotzena de docents, i miram les notícies al 3/24. Aplaudim després de la crònica de Margalida Solivelles i el total de Biel Majoral. Partesc cap a la reunió de la comissió de comunicació de l'assemblea. I a les sis i mitja, torn a la verdor del Born i el Casal Solleric. Una altra vegada, milers de verds tapam l'asfalt i caminam per les pedres de la història. Covardes, les autoritats caminen envoltades d'encarregats de seguretat que gestionen amb professionalitat i serenor el moment, parlant amb els manifestants. Es percep un respecte per part de tothom cap a la nostra causa. De tothom no, els encastellats de l'estultícia i la supèrbia caminen amb el cap baix per la mostra artística del Solleric. Empegueïts. Joan Rotger abandona el casal i és perseguit per centenars de docents que li criden "sense cultura, no hi ha educació". El vicepresident del Consell, batle de Selva, camina automàticament i amb mirada atònita, cercant una sortida a la vergonya. No la troba fins al carrer de la Concepció. La lluna és gairebé plena, i la nit és verda.

Retornam a casa. A descansar de la lluita. He dormit malament. No he descansat. No puc descansar. I em ve Llach: "Que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies". O això, o dialogau. Asseieu-vos a parlar amb la gent del vostre poble, si de veres us en considerau els seus governants. Partesc cap a la Conselleria. Alfons el Magnànim, 13 h. No defallim.