OPINIÓ
Opinió 04/10/2019

Soc da Maiorca, pró pudé no m’hu notis

i
Antoni Riera Vives
4 min

PeriodistaFa una dotzena d’anys comparegué a fer feina al nostre institut un jovenet acabat de llicenciar en Filologia Catalana. No devia tenir més de 25 anys. No s’usaven encara els GPS ni els mòbils amb geolocalitzadors. El primer dia de feina, en entrar amb el cotxe a Porto Cristo, s’aturà a demanar les entresenyes a dos homes que feien la xerrada a la vorera del carrer. Aquell bergant, a qui direm Andreu de forma fictícia, s’hagué de fixar de prim compte en les manotades a l’aire que li feien aquells dos homes per acompanyar les paraules, que ell no entengué ni poc ni gens. Tanmateix, fent ús de la intuïció i amb la cooperació inestimable de la bona fortuna, n’Andreu trobà l’institut porteny. Passaren un parell de setmanes fins que s’avesà a la sonoritat mallorquina i comprengué que “no era tan difícil”.

Férem bona amistat, al departament, amb n’Andreu. Tanta, que en arribar les vacances de Pasqua ens convidà a passar un parell (mallorquí) de dies al seu poble, del qual no puc recordar el nom. Visitàrem l’Albufera, anàrem a veure una partida de pilota valenciana, entràrem a un trinquet, beguérem un canari i ens endinsàrem en una València viva i nostra (que no devia conèixer un cosí meu que parlava en espanyol als seus amics valencians catalanoparlants: “No hi ha ningú més foraster que un valencià”, s’excusava). També passàrem per ca n’Andreu. Ens hi esperava sa mare. I conversàrem. Cap de nosaltres va mudar de forma de parlar i ens hi adreçàvem, a aquella dona de mitjana edat, en el nostre mallorquí de cada dia. Quan va fer una estona que parlàvem, la mare es girà cap a n’Andreu: “Però fill, tu què és el que no entens?”.

Tots parlàvem català, cadascú a la seva manera, però a n’Andreu li va costar una cosa de no dir entendre’ns les primeres vegades que ens va sentir. És ben curiós: n’Andreu tenia una formació acadèmica en la nostra llengua, fins i tot superior a la mitjana de la que tenia la gent de la seva edat: havia estudiat filologia catalana! Sa mare segurament no havia après de llegir i escriure en català a escola. Per què ella ens entenia i n’Andreu no?

Per a mi hi ha alguns conceptes que s’entremesclen. D’una banda, la competència. He posat sempre l’exemple de Raimon i Feliu Ventura, tots dos de Xàtiva, però amb 40 anys llargs de diferència. Raimon fa les eles velars, diu bé la doble ela, apitxa, però poc. En una paraula, si no modula tots aquests sons, quan parla en espanyol té accent català. Feliu Ventura, com n’Andreu, fa les eles alveolars, pronuncia la doble ela com una i, i apitxa, però molt. Si parla en espanyol, sense baratar gran cosa, té accent espanyol.

Però la competència no s’atura en la fonètica, sinó que va molt més enllà. Mon pare feia de sastre. Comprava les teles als industrials tèxtils catalans, de Sabadell, per exemple. En aquell temps, fa una quarantena d’anys, els comercials o representants es deien “viatjants”. En venien, de viatjants de Sabadell, per ca nostra. Ells parlaven el seu català i mon pare, que no sap llegir ni escriure en la nostra llengua, parlava el seu. S’entenien la mar de bé. Intuïció lingüística, en diria jo. Una intuïció que està emparentada, i de quina manera, amb la competència.

He viatjat a indrets molt diversos de la geografia catalana (completa). Quan els parlants eren vertaderament competents, les dificultats d’intercomprensió eren mínimes, i si n’hi havia es resolien proposant sinònims o expressions paral·leles. Les Terres de l’Ebre, Mallorca, Girona, Menorca, Lleida, molts de pobles del País Valencià com Bunyol, la zona de l’Albufera valenciana, àdhuc la mateixa Barcelona i fins i tot l’aïllat Alguer mantenien, i mantenen, molts de parlants competents amarats d’una intuïció lingüística d’arrels ancestrals que em costa d’explicar d’una forma gaire científica, però que facilita d’una manera contundent la comprensió interdialectal sense necessitat de recórrer a formes estàndard, o com a mínim no fer-ho de forma gaire marcada.

D’altra banda, i centrant-nos en Barcelona, són molts els mallorquins que hi acudeixen a estudiar o que, fins i tot, hi queden a viure. La gran majoria baraten el seu mallorquí, però no ho fan per un català estàndard modulat a la mallorquina, sinó que parlen una imitació, en la majoria de casos barroera, del barceloní. Muden de vocalisme, barcelonitzen els pronoms i, en més d’un cas, se sumen a l’infecte accent xava amb la presumpta intenció de fer-se entendre. Un exemple il·lustratiu: Rafel Nadal. Es pot fer, i molt bé, d’una altra manera. Escoltau, si no, Miquel Piris a TV3 o Queta Karmany a Catalunya Ràdio i entendreu què vull dir.

Record vagament que el doctor Melià ens explicava en una de les seves lliçons universitàries que els mallorquins som més mals d’entendre per als continentals per una qüestió de freqüència en els sons vocàlics (no us en sé dir més detalls, ara). Nosaltres, en canvi, sempre els entenem, a ells. Sempre? Ho dubt. Són molts els catalanoparlants (siguin d’on siguin) que han perdut la sonoritat nostrada, que senten com a estranys (o ridículs, en el pitjor dels casos) els sons més genuïns de la nostra llengua. I són aquests els qui, quan senten un catalanoparlant genuí, sigui d’on sigui, no l’entenen. No tenc espai, avui, més que per plantar-vos la conclusió d’aquest escrit. No ens neguem dins un tassó d’aigua: qui bé parla, bé entén.

stats