L’Estat espanyol ha duit a la barra els membres del Govern de Carles Puigdemont que no varen exiliar-se, a més de la presidenta del Parlament de Catalunya d’aquell moment, Carme Forcadell, i de Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, i de Jordi Sánchez, president de l’Assemblea Nacional de Catalunya.
Aquests dos darrers fa ja prop de 500 dies que romanen a la presó, primer a Soto del Real, sota les urpes del tenebrós govern de Mariano Rajoy, i ara a Lledoners, gràcies a la magnificència misericordiosa del govern socialista de Pedro Sánchez. 500 dies a la presó sense judici previ per a dos homes que han posat sempre a la mateixa altura el dret a decidir i la via pacífica. Dos homes independentistes. Dos homes de pau i de concòrdia. Dos homes de paraula i de la paraula.
Per més que ja ens n’havíem fet a la idea, no podem deixar d’estar estupefactes i perplexos davant l’escàndol que suposa que aquestes dues persones que feren crides de manera tenaç i constant per assegurar el desenvolupament pacífic i sense incidents de les grans manifestacions entorn de l’1 d’octubre ara estiguin privats de llibertat.
Com també ens escandalitza que els polítics empresonats ho hagin estat precisament per fer el que tants d’altres no han gosat dur a terme: aplicar el programa amb què guanyaren les eleccions. I alerta, un programa que en cap cas no va ser impugnat per cap instància judicial espanyola.
És enorme, la transcendència del judici que té lloc aquests dies, conduït amb elegància castissa pel jutge Marchena, i secundat per l’actuació gropelluda i maldestra dels fiscals, poc avesats a la capacitat oratòria dels líders catalans. És immensa, sobretot, per a la credibilitat de la presumpta democràcia espanyola, que només pot omplir-se la boca de lleis i constitucions, però no sap donar resposta a l’anhel d’un poble que ja fa temps que malaveja per poder decidir el seu futur.
La democràcia espanyola ja ha perdut. Cap casta ni una de violència (llevat de la que ens aplicà la policia espanyola). Cap ànim de violència. Aplicació d’un programa electoral. Un referèndum. I presó. 500 dies de presó. Més d’un any. I exili.
Ara miren de vestir el judici d’una farisaica equanimitat, d’un sentit de la justícia que ens iguala a tots. Però la presumpta democràcia espanyola ja ha perdut. I més que perdrà sigui quina sigui la resolució del Tribunal Suprem i del jutge Marchena.
Els ciutadans de Catalunya tenen un camí traçat i no sembla que se’n vulguin desviar ni mica. Per la paraula, sí. Pel diàleg, sí. Per la imposició, no. Poc ha fet per canviar res de tot això Pedro Sánchez, adalil de la concòrdia que arribà al Govern per revocar la política repressiva de Mariano Rajoy. El president socialista acorralat entre els qui propugnen la uniformitat i els qui malden per sobreviure com a poble ha convocat eleccions anticipades. Els ingenus diran que es tracta d’una nova oportunitat per a la democràcia espanyola. I tanmateix, pinten bastos per als nostres veïnats. El Partit Popular s’exposa a esmicar-se en mil bocins, corcat per una banda pels liberals espanyolistes de Ciutadans i per l’altra pels neofeixistes de Vox. Podem, la marca blanca del PSOE, sorgida sota el paraigua del 15-M, amb uns inicis assemblearistes i fins i tot àcrates, ha caigut ja en la trampa de l’esquerra espanyola. La unió amb la semiextinta IU ha situat Podem de manera definitiva en un lloc de la forquilla ideològica que fins aleshores havia resultat incert. Marcats, així, i amb les habituals divisions d’aquesta casta de partits, Podem també va a la baixa. Així, el PSOE més feble de les dues darreres dècades podria beneficiar-se de l’atomització del vot i erigir-se en la força més votada, o, si més no, en la que es troba en millor predisposició per liderar un govern que, a hores d’ara, sembla molt difícil que pugui ser configurat per membres d’un sol partit. I ja ho veurem, si després de les eleccions, Sánchez i Casado decideixen traçar plegats el famós cordó sanitari i deixen a un costat Ciutadans i Vox i a l’altre tots els partits que no s’aturen de reclamar més quotes d’autogovern per als seus territoris.
Poca cosa canviarà el mes de maig a Espanya. Es confirmarà l’ànim repressor de l’Estat amb una sentència que, sigui de la magnitud que sigui, condemnarà a la presó homes i dones de pau, presos polítics. Es confirmarà, també, que hi ha dues maneres de gestionar “el problema català”: amb més repressió, o amb bones paraules. Però de fets, cap ni un.
