OPINIÓ

Entre l'estratègia i la utopia

He associat sempre la utopia a les ideologies que malavegen per l'alliberament de totes les tiranies que oprimeixen persones i pobles. Pens en la tirania dels grans empresaris i patronals sobre la classe treballadora; pens també en la de l'economia capitalista sobre les persones que queden excloses del sistema, i pens en la del patriarcat sobre les dones. Però també pens, indubtablement, en la dels pobles opressors sobre els pobles oprimits, en la d'aquells que necessiten fer desaparèixer de la faç de la terra una nació, una cultura, una llengua i, en definitiva, una manera de veure el món.

La socialdemocràcia, en la qual, irremeiablement, tendesc a creure, ens ha menat hàbilment a acceptar determinades regles del joc d'un presumpte estat del benestar que, tanmateix, està reblit d'imperfeccions i fallades, com ho està també la nostra, i la meva, coherència. El capitalisme sembla sustentar-se en la configuració d'una classe mitjana forta, dotada de determinats privilegis, que acaba legitimant, precisament, els grans privilegis dels més poderosos.

Dic tot això perquè a la gent que votam des del centre polític cap a l'esquerra ens resta sempre un gust més agre que dolç quan "els nostres" han estat al capdavant del govern. I aquesta vegada no ha estat una excepció. Els governs de l'esquerra illenca es caracteritzen sempre més per l'aturada en els desastres impulsats per la dreta que no per l'acció decidida per revertir-los. Quan l'esquerra apel·la a la responsabilitat per justificar determinades accions de govern és que alguna cosa falla en aquest concepte d'esquerra. Que no hagin escainat gaire els hotelers no sembla una bona senya. Tampoc no ho és que, en comptes d'aturar una autopista, el govern "dels nostres" hagi acabat fent-la. I tampoc ens agrada, tot i certes millores evidents que suposen una evolució, com la sèrie ‘Mai neva a Ciutat’, o alguns altres programes de qualitat, el concepte de televisió autonòmica que continua imperant: cuina i pagesia, com si fossin aquests els únics mèrits i les úniques virtuts de la gent mallorquina i illenca. I en política lingüística només ens podem felicitar de no retrocedir, perquè poca cosa hem avançat per fer recuperar terreny a la nostra llengua.

Seria injust no reconèixer, però, que a l'altra banda de tot plegat, la Conselleria de Medi Ambient ha duit endavant accions del tot interessants i valentes, com ara la llei d'eliminació de plàstics d'un sol ús, o la creació del Parc Natural del Trenc, l'ampliació del de Llevant o de l'Albufera i tants d'altres.

En termes nacionals i de sobirania, poca cosa hem vist. Amb Pedro Sánchez a la Moncloa, Francina Armengol ha estat incapaç de tancar un REB com tots el voldríem. Continuam tenint la balança fiscal més desfavorable de l'Estat. I no es veu cap moviment que la pugui fer decantar cap a on ens interessa.

El panorama no ens fa ser optimistes. En canvi, aquest cap de setmana hi hagué eleccions espanyoles i els resultats fan creure que alguna cosa de bo resta encara a les nostres malmeses consciències. Participació massiva, catàstrofe del Partit Popular, victòria socialista, irrupció (però no tant) de l'extrema dreta i triomf incontestable dels partits sobiranistes al Principat de Catalunya i a Euskadi, on l'espanyolisme radical queda arraconat a la testimonialitat (un diputat del PP i un de Vox a Catalunya), amb el permís de Ciutadans, que, així i tot, només hi pot guaitar el cap.

Aquí, a Mallorca, a les Balears, no hi ha motius per a l'eufòria. El triomf del PSOE seguit d'Unides Podem, i la caiguda del PP a quarta força són dades gens menyspreables. El que és alarmant, en canvi, és la consecució d'un diputat per part de Vox. Els ultradretans i nostàlgics del feixisme, sense implantació al territori, sense cares conegudes, sense aparell de partit, i només impulsats per una deriva incomprensible i desorientadora, han aconseguit el que cap partit d'aquí ha assolit en quaranta anys de presumpta democràcia. Les Veus Progressistes liderades de Guillem Balboa i El Pi comandat per Joan Miralles han quedat lluny dels vots necessaris per tenir escó a la Carrera de San Jerónimo.

I en un no res tenim aquí les eleccions autonòmiques. Llegia avui en un diari unes declaracions del candidat de MÉS, Miquel Ensenyat, referides a la posició que hauríem de tenir respecte del que passa al Principat. "Si s'ha de reformar la Constitució, idò es reforma". Em direu esquiterell, però jo no ho hauria dit així. Què vol dir? Que si fos per ell no la reformaria? O no és del tot imprescindible modificar la Constitució per aconseguir el nostre, el de Mallorca, el de les Balears, alliberament nacional? Un dels punts programàtics de MÉS sembla que és "diàleg amb Catalunya". Ah, sí? Qui hi ha de dialogar? Nosaltres? No sembla, per a res, un discurs d'un partit autocentrat. Són maneres de parlar que, a parer meu, s'haurien de corregir.

I no obstant això, i no obstant tot plegat, o segurament per tot el que passa, i malgrat siguem tan lluny de la utopia, no hi ha altra estratègia que sumar, pragmàticament, estratègicament. Esper de tot cor uns resultats favorables per a MÉS, que tindrà el meu vot. I esper que la presència dins la candidatura de la gent d'Esquerra Republicana ajudi a configurar un relat autocentrat sense fissures en els pròxims mesos. I esper que MÉS, si no el pot liderar, sigui dins un govern progressista. I esper, sobretot, que quatre anys més de govern progressista puguin servir per canviar dinàmiques i complexos que a tants ens costen d'entendre.