OPINIÓ
Opinió 18/05/2018

“Els farem mal set vegades”

i
Antoni Riera Vives
4 min
“Els farem mal set vegades”

Una de les coses que m’agraden més de la docència és explicar històries, sovint en forma d’excurs del currículum. Els alumnes s’hi solen embadalir. Els impressionen molt, per exemple, els desastres de la guerra, de les guerres en general. És inevitable que el gust els arribi pel costat més morbós, en aquesta edat. Igualment, però, comprenen la brutalitat del que senten. Una de les històries clàssiques meves sol partir d’una visita que vaig fer al camp d’extermini nazi d’Auschwitz, a Polònia. Els impressiona a ells, i m’impressiona a mi cada vegada que ho cont. L’holocaust jueu, la indústria de la mort calculada i orquestrada per l’Alemanya nazi ens fa ser empàtics per a sempre amb aquest poble, bressol, a més, de tota la nostra cultura judeocristiana, bressol, en definitiva, de la nostra civilització, dels nostres valors, de la nostra forma de ser.

Els jueus foren víctimes d’un estat, d’una gent, els nazis, que empraren els ressorts del poder per eliminar tot un poble. He malavejat sempre perquè el meu país tengui un estat, sigui un estat. Però de molt endins de la consciència sempre hi ha hagut un cuquet molt petit que m’ho ha fet qüestionar. Qui ens garanteix als catalans que si tenguéssim un estat no actuaríem com actuen tants d’altres estats (tots?) envers els seus ciutadans o envers els ciutadans d’altres estats? Vull pensar que som una gent més madura i sensata, però no som ingenu i conec massa personatges dins el nostre món que no actuarien de la forma que ens agrada més a mi i als qui pensen de forma semblant a la meva.

Els catalans, d’altra banda, hi hem tengut sempre una relació ambivalent, o diversa, per ser més exactes. Hi ha una simpatia innegable amb la causa sionista, relacionada sovint amb l’establishment més poderós tant des de la dreta liberal com des de la socialdemocràcia (pens en Artur Mas o en Carod-Rovira). Però l’esquerra alternativa, tan activa i consolidada al Principat (ja sigui en forma de CUP, ja sigui en forma de Comuns o d’Iniciativa) sol simpatitzar més amb la causa palestina, molt segurament per allò que són els qui han de lluitar contra un estat sense un estat darrere, perquè els seus anhels neixen del poble mateix, perquè no poden néixer d’enlloc més. Si em feis triar, òbviament, em pos de costat dels palestins, avui, i sempre (sempre que encara no tenguin un estat). Però alerta, tant en un cas com en l’altre sempre estic en guàrdia perquè sé que darrere, o davant, hi ha tothora la causa religiosa, que em fa observar la situació des d’una distància i un escepticisme importants.

Disculpau, fugia de la qüestió. Però no tant. Els jueus, després de la Segona Guerra Mundial, no sé si com a compensació pel mal rebut, pogueren constituir un estat a Israel, sí, on “sempre” hi havia hagut Israel. Resulta, però, que allà mateix, també des de “sempre”, hi havia hagut Palestina. L’estat israelià ha actuat des del principi, fa ja tres quarts de segle, de forma despietada, cruel i traïdora contra el poble palestí. Han trencat sistemàticament tots els pactes, totes les treves, tots els acords i tots els convenis només amb un objectiu: fer-se seu tot el territori fins a deixar-ne exclosos els palestins, ara arraconats rere les murades vergonyants de les franges de Gaza i Cisjordània.

El poder israelià ha tengut des de sempre connexió directa amb el poder del món, que ara mateix són els Estats Units. El poder israelià, a més, és hereu anímic (i també econòmic, és de suposar) de la victòria dels aliats a la Segona Guerra Mundial. El poder israelià té a les mans un estat repressor i despietat contra les persones palestines.

Tots recordam noms de presidents i polítics israelians. Shimon Peres, Golda Meir, Ehud Barak, Isaac Shamir, Ariel Sharon. La majoria, taurons despietats. Alguns, més condescendents. Isaac Rabin, per exemple, va pagar la seva condescendència amb la vida, assassinat per un extremista de la dreta radical jueva. Avui el primer ministre és Benjamin Netanyahu, un altre falcó de la dreta israeliana. Deia, en relació amb el conflicte amb l’Iran i Síria aquests dies, en un discurs d’atàviques i espaordidores ressonàncies bíbliques: “Repetesc: si qualcú ens fa mal, nosaltres li farem mal set vegades. I si qualcú es prepara per fer-nos mal, prendrem mesures preventives per danyar-los nosaltres primer”.

És el mateix primer ministre que ha comportat (o ha donat ordre) d’obrir foc contra la població civil palestina que es manifestava contra la inauguració de l’ambaixada dels Estats Units a Jerusalem, que suposa el trencament per part de Donald Trump d’un acord històric segons el qual els Estats Units no reconeixien Jerusalem com a capital d’Israel, atès que ho és, també, de Palestina.

55 morts i més de 2.000 ferits. Dins quin cap cap? Quin sentiment d’odi tan profund regna dins els cervells de les autoritats israelianes? Vuit infants menors de setze anys morts. Algú ho pot comprendre? Com un poble que ha patit tot l’odi del món pot arribar a detestar un altre poble amb aquesta visceralitat? Un dia, quan ambdós pobles estiguin exhausts de tanta violència, elegiran uns representants abocats al diàleg i la comprensió mútua. De moment, però, continuen amb ganes de guerra.

stats