PeriodistaL'aigua de Portocristo aquests dies és un mirall que es deixa veure les entranyes. Oliosa i tèrbola durant l'estiu, ara pren uns tons de blau turquesa que remeten directament a la dècada preturística dels cinquanta. No deu ser un cas únic. S'ha parlat també dels canals de Venècia, i és ben segur que nombrosos ports de la Mediterrània, amb la minva d'activitat pel confinament, es troben ara en la mateixa situació.
Els trescadors de platges i camins, de secrets i racons amagats a l'illa, en fan un llepadits, només de pensar que aquest estiu, per primera vegada a les seves vides, podran gaudir de manera reposada, serena i no massificada de les belleses de l'illa que els agombola. Arribaran a cala Magraner i se saludaran amb un "bon dia". Transitaran silents cap a cala Bràfia, on l'aigua no arreplegarà plàstics i altres brutors com sol fer molts de dies de cada estiu segons d'on ha bufat el vent. A cala Torta, o al Matzoc els dies de lluna plena la veuran alçar-se mentre agonitza amb esplendor un sol rodó amb gust de taronja. Els vespres, trescaran pel passeig marítim de Cala Millor a la recerca de qualque lloc per sopar i ho faran amb la pausa pròpia d'un hivern qualsevol, sense el tragí de consum i bauxa tan propis d'estius passats.
Als pobles d'interior, segurament, hi haurà una vida més intensa que altres anys aquests mesos de juliol i agost. Hotels, bars i restaurants tancats a vorera de mar faran retornar l'activitat a les viles i pobles. Tot serà lleu, però. Un trullet lleuger de conversa a la carrera, de vermut a la terrassa del bar de plaça, d'infants amb patinet, d'aigua fresca amb suc de llimona i gel.
Hi haurà un toc d'idil·li, de meravella, d'astorament il·lús davant una Mallorca que no coneixien. Una illa que els més vells els havien explicat. Una terra antiga, rústica, magra i salvatge que només havien pogut intuir en fotografies en blanc i negre penjades a la casa dels padrins quan eren petits.
Les revetles i festes d'estiu, si n'hi ha, seran diferents. Hi haurà una por ignota, un temor inèdit al contacte. Com seran els jocs de seducció tan propis d'aquestes vetlades? La mirada recobrarà la potència que no hauria d'haver perdut mai? Lligarà més ara la gent de verb càlid i amorós? Serà determinant, la paraula? I la trobada dels cossos, s'ajornarà només per al darrer moment?
Res d'això ens podem imaginar, a hores d'ara. La Mallorca postural, l'illa líquida, la que es fon com un gelat dins la neula, la que desapareixia cada any rere la figurera, els biquinis i les barques, la que exhibia impúdicament jove, calculadament esparracada, dissenyadament bruta, la turba invencible de la Patrona massificada, o del Sant Joan ciutadellenc, o de qualsevol altra vetero o neofesta a l'ús.
És aquesta, només, una cara de la Mallorca que veurem aquest estiu. La que es deixa veure cada any als comptes d'Instagram. Però n'hi ha una altra de més profunda, més invisible, més poc amable, més per tapar que per mostrar i que enguany prendrà forma de balena bíblica que engolirà els jonassos que fan nosa a l'illa oficial per expulsar-los de dins el ventre a la platja del nostre pudor petitburgès. Milers de famílies que sobrevivien amb una dignitat pròpia d'herois grecs, hauran de malviure ara (hotels tancats, obres paralitzades...) amb ajuts econòmics dels departaments de serveis socials municipals, amb rendes socials garantides, amb l'almoina europea i insuficient del banc d'aliments. La inevitable caiguda de l'economia submergida deixarà la gent sense papers desemparada, nua davant un sistema que els xuclava l'ànima i els negava tots els drets. Brostaran de davall l'asfalt de pobles i ciutats centenars de persones antany invisibles i ara desesperades per un rosegó de pa, per pagar un lloguer al qual no arriben.
Mentrestant, escainaran els poderosos, els hotelers que, després de setanta anys d'extorsionar governs i treballadors, ploraran per un estiu perdut i no se'n podran avenir, de l'illa buida. Res serà, almenys enguany, com havia estat. Caldrà, per tant, que les diferents administracions baratin de verd en blau els seus pressupostos i comprenguin que ara la prioritat no és salvar l'economia, sinó salvar la gent. Amb sentit d'estat i amb sensibilitat de nació, els nostres governants hauran de prendre decisions que fins ara mai s'havien vist en la necessitat de prendre. Hauran de ser valents, decidits i agosarats. I, sobretot, revolucionaris, quan rebin les amenaces i els desafiaments dels poderosos de sempre. Volem l'illa per a nosaltres, volem l'illa per a tothom. Que ningú quedi pel camí.
