S'acosta el dia. Ha arribat l'hora. Després d'esgotar totes les vies per intentar consultar l'opinió dels ciutadans i fer-ho de forma vinculant, Catalunya viurà el pròxim 27 de setembre unes eleccions plebiscitàries. Tots els partits que hi concorren (ho acceptin o no a l'hora de parlar-ne) actuen ja en aquest sentit, i fins i tot la Junta Electoral Central ("central", que fa referència al "centre"; ergo, per parlar amb propietat hauríem de dir Junta Electoral espanyola, atès que els autocentrats no sentim que tenguem el "centre" a Madrid), dèiem, idò, que la Junta Electoral espanyola també ha volgut ficar cullerada en l'assumpte i ja juga a favor dels defensors del 'no' tot demanant als mitjans públics catalans que "compensin" la retransmissió de la històrica via lliure del passat 11-S amb la cobertura dels actes electorals (aquests sí) dels partits partidaris del 'no'.
El panorama es presenta animat. Analitzem-lo: Junts pel Sí aglutina Convergència (sense Unió) i Esquerra Republicana de Catalunya, amb el significatiu afegitó de la societat civil que representen Carme Forcadell (ANC) i Muriel Casals (Òmnium) i la presència de noms mediàtics com els de Lluís Llach i Josep Guardiola. És simptomàtic que persones que havien mostrat la seva ideologia però no s'havien volgut decantar mai públicament per una opció de partit o una altra ara hagin comprès que és hora de fer una passa endavant i demostrin a la població que som davant una tessitura excepcional. El lideratge de Romeva, a parer meu, és encertat i és també una forma de combatre el desprestigi per les polítiques socials dels governs d'Artur Mas i pels escàndols de corrupció que esquitxen CiU des de fa tants d'anys. Aquests serien els actius. Els passius, segurament la presència en llocs de sortida i molt amunt d'Artur Mas i Oriol Junqueras, que converteixen el que havia de ser una llista de la societat civil en la sospita d'una tapadora per tornar a encimbellar Mas al capdavant del govern de la Generalitat. Fos com fos, hom tendria dret a argumentar que la classe política també, i segurament més que ningú, forma part d'aquest concepte tan enaltit avui de "la societat civil".
La CUP: la formació que ara lidera Antonio Baños té tot el camí per córrer i tots els escons per créixer. La sospita d'una força guanyadora majoritària (Junts pel Sí) amb Convergència inclosa i amb l''establishment' pot fer que la simpatia per un bloc alternatiu (que sempre té una quota dins l'arc electoral català) augmenti exponencialment. Esquerra Republicana deixa un espai buit entre la socialdemocràcia i la revolució autocentrada que pot ser devorat pels de Fernández i Arrufat.
Catalunya Sí que es Pot: més enllà de la poca fortuna del nom triat, cal dir que ni Lluís Rabell és Ada Colau, ni Pablo Iglesias és Teresa Forcades. Tot i el presumpte poc pes (encara no avaluat) de Procés Constituent en unes eventuals eleccions, l'absència de la formació d'Oliveres i Forcades és un indici més que reforça la hipòtesi que Espanya cerca el 'target' antisistema català per fer passar bou per bèstia grossa o, el que és el mateix, intentar rebentar l'espai nacional català amb un cavall de Troia des de l'esquerra.
Ciutadans: amb un PSC erràtic i un PP sense rumb i amb el desgast de governar sense senderi ni gens de llums, el partit de Rivera i Arrimadas sembla tenir assegurada la segona plaça a la graella de sortida parlamentària, però a dos cossos del cavall guanyador.
PP, PSC i Unió: els primers, absolutament desprestigiats al Principat, continuen a la deriva i col·loquen de cap de llista el més gran dels seus racistes i classistes. Els segons, disfressats per la bonhomia estètica d'Iceta, han anat d'Herodes a Pilat per acabar on sempre digueren, malgrat saber-ho, que no volien acabar. Els tercers, sense Duran i sense Convergència, passaran de testimonials a marginals.
A priori sembla que tot independentista hauria de desitjar una majoria absoluta forta de Junts pel Sí. Això, però, dificultaria les relacions amb la CUP, la qual davant una majoria simple operaria amb més força i condicionaria l'elecció del president, un fet que, a més, podria estirar alguns diputats de files "federalistes" cap a l'opció del sí. I què comptam? Vots o escons? Tot, i com més, millor! Per ser lliures, cal guanyar.
De tot el que véngui després, caldrà esperar responsabilitat, coherència, honestedat i, sobretot, vigilància del compliment del full de ruta cap a la configuració de les anhelades "estructures d'estat".
Des d'aquí, ho mirarem amb il·lusió i amb detall i esperarem (de vegades qui espera desespera) moviments valents per part dels nostres governants, adalils de la nova política, per facilitar les relacions entre Catalunya i les Illes Balears en un moment tan crucial. Esperarem, també, que l'oferiment hipotètic del conseller Gordó es faci realitat i els qui ens sentim catalans sense complexos adquirirem el passaport que ens atorgarà, a la fi, la ciutadania catalana. Serà més fàcil, essent qui ens sentim que som, esperar sota el jou espanyol el dia de la llibertat nacional.
