OPINIÓ

“Si no som radicals, ens falta l’aire”

Els finals de curs escolar sempre són emocionants. Pels nervis de la selectivitat dels més grans. Perquè es graduen els alumnes de quart. Perquè et tremola la veu en donar les notes, tan bones, les més bones que podia treure, a aquella alumna que has vist sortir d’un pou familiar o personal. Perquè hi ha companys que se’n van. I d’altres que arribaran.

Dels meus darrers deu anys de docència, vuit els he passat a l’IES Portocristo, que ja és la meva segona casa. Som un gran claustre, valent, feiner, divertit i molt social. I no ens enganam: com per tot, hi ha de tot. Hi ha el formal, el despistat, el malfeiner, el que ho du tot en regla, el qui renya, el qui aconsella, el qui adverteix i el qui es deixa aconsellar. Hi ha el feliç, i l’amorós, l’histriònic, el que plora i el que riu. El bromista també hi és. I el líder. El xouman i el pallasso. El solidari. I el solitari. L’activista i el procrastinador. El qui toca, i el qui diu “no em toquis”. El qui té la taula de la sala de professors plena d’exàmens corregits i quaderns per corregir i treballs sense nom, i el qui manté immaculat el seu caseller. El qui arriba tard a les guàrdies de les vuit i el qui no se sap mai el nom dels alumnes. El qui queda una hora més per fer feina i el qui canvia el fons de pantalla de les sessions que es deixen obertes. El qui fa les actes el mateix dia de les juntes, i el qui les fa el darrer dia del curs. El qui fa les reunions al bar i el qui s’estima més intimitat al departament. Hi ha el seductor. I el seduït. El fred també hi és. I el càndid. I el càlid. El qui es deixa copiar. I el qui no en passa ni una. Tot plegat, així, en masculí i en femení, com un gran univers comprimit, com una gran família. I les famílies, a l’hora dels comiats, s’abracen i s’emocionen. Cada any, nosaltres. Però enguany més.

S’ha jubilat Pep Barrull, el nostre director. El director de l’institut de Portocristo des del dia de la seva fundació. En Pep ha actuat sempre amb nosaltres com un germà, tot i que sabia que ens feia de pare. En Pep va lluitar perquè Portocristo tengués institut. I ha lluitat perquè al nostre centre hi hagués cicles d’FP i batxillerat, i la punyetera fibra òptica, que no arriba. Ell ha estat la mà forta que hem hagut de menester en moments difícils, i la carícia en els de feblesa. Contemporitzador i carismàtic, el nostre director de veu rogallosa i verb contundent ha tengut sempre la porta del despatx oberta. I tanmateix, si hi guaitàvem trobàvem sovint cala buida. O era al despatx de cap d’estudis, reunit amb la resta de la directiva, o a les oficines, resolent paperassa, o quadrant números amb la secretària, o a la sala de professors, amb la resta dels companys, o reunit amb un grup de pares.

Socialista històric, lleidatà arribat a l’IES Na Camel·la en plena joventut, va ser regidor del nostre ajuntament i delegat d’Hisenda. Va viure de forma apassionada la vaga de docents, i va comprendre la dimensió històrica del moment que vivíem. Batallador impenitent per fer realitat les utopies, com la del mateix institut nostre, va ser fundador d’AIPC, el partit que reclamava més autogovern per a Portocristo, i ha comprès també que la via que ha de menar a la salvació del nostre poble és la desconnexió de l’Estat espanyol. Més encara: com a historiador i com a català, ras i clar, vol la independència dels Països Catalans.

Sempre des de la concòrdia, des d’una elegància senzilla, sense histrionismes ni falses emocions, amb una sinceritat corprenedora, Pep Barrull, l’home de les ulleres vermelles, dels cabells al vent i els ducados, l’apassionat de la vida i els llibres, ha estat i serà tothora el llumeneret blau de l’IES Portocristo.

Sempre dic que ell, tan republicà com és, a la monarquia parlamentària de l’IES, ha estat el nostre rei. Però no un rei cec, ni un emperador altiu. Sinó l’home del carrer que sap posar pau on hi ha brega i sap empènyer on manca vigor. I sap frenar el carro quan l’eufòria ens fa perdre el món de vista.

Avui, en el seu discurs de comiat al darrer claustre de la seva vida laboral, ens ha dit que “els dotze millors anys de la meva vida han estat aquí”. Amb emoció serena ens ha reconegut, però, que “he estat feliç sempre, perquè aquesta és la feina més fantàstica que hi ha”. Tanmateix, del seu discurs, me’n duc la lliçó final: “Si no som radicals, morim d’inanició, perquè ens falta l’aire. Sigau radicals, idò!”. Llarga vida, Pep Barrull. Seràs sempre nostre.

Etiquetes