Opinió 08/07/2016

La nostra veu, aquí!

4 min
  1. Antoni Noguera: "Alguns factors s'escapen de la lògica del sentit comú relacionats amb la pitjor política i la corrupció".
  2. David Abril: "(Ens cal) una pràctica política que faci veure que la unitat de les esquerres no és sols una conjura d’interessos multicolors, i que som capaços de conviure i cooperar més enllà d’una campanya".
  3. Antoni Verger: "Si algú hagués fet aquest pronòstic fa només dos anys, tothom l'hauria tractat d'il·lús i somiatruites. Però ara mateix aquests 117.812 vots són una gran realitat".
  4. Pere Sampol: "Bona part dels electors predisposats a votar aquesta candidatura es feren por".

Podeu pensar que aquestes sentències de persones altament influents dins MÉS i dins el PSM estan tretes de context i que les he triades amb mala bava. Podeu consultar els seus escrits a l'ARA Balears, als seus blogs i als seus comptes de Facebook, i veureu, si fa no fa, que els fragments triats conflueixen (ara que està tant de moda la paraula) amb el to general dels seus escrits.

En tot cas, i com a màxim, alguns d'ells assumeixen la voluntat de fer autocrítica, però no diuen, tampoc, en quin sentit.

Vet aquí, idò, les meves reflexions entorn dels resultats de les eleccions espanyoles de fa quinze dies, amb un primer advertiment: jo no faig lectures en clau espanyola, no m'interessa i crec que els qui les hi fan (vegeu Abril, vegeu Sampol, vegeu Verger) no fan més que teixir una espessa cortina de fum que els deixi temps per amagar el cap davall terra com fan els estruços i defugir l'anàlisi concreta (i en clau de país) del fiasco electoral d'Units Podem MÉS.

El cas és que per primera vegada el PSM es presentava a unes eleccions en una coalició que no liderava i que, a més, estava subjugada a un partit d'obediència espanyola que, no ho oblidem, presenta la reforma d'Espanya com a garantia de compromís a les seves confluències perifèriques. Una reforma d'Espanya que, una vegada més, s'ha demostrat impossible.

Em sobta, em sorprèn, em deixa perplex i atònit, i fins i tot em revolta, que els cappensants de PSM i de MÉS parlin d'abstenció, de platja, de desídia, d'ideologies ancestrals o de por, per justificar uns resultats que, fent una petita suma, deixen clar que el votant sobiranista va quedar a ca seva.

20-D: 111.628 (Podem) + 33.877 (MÉS) + 11.451 (EU) = 156.956

26-J: 117.812 (Units Podem MÉS). Treis comptes.

La Sobirania per a les Illes que liderava Mateu Xurí, llastada pel discurs del vot útil i sobretot per un temps insuficient per bastir una candidatura amb garanties, va arribar als 7.000 vots, fet que, tanmateix, demostra que hi ha un electorat que no gira l'esquena al discurs sobiranista sense eufemismes.

No em cansaré de repetir, i és una opinió molt personal, que l'opció de MÉS com a marca de país té la possibilitat d'esdevenir pontentíssima. Però ho ha de fer amb discursos clars i amb fets irrenunciables. D'una banda, compta amb el bagatge històric del PSM, un partit municipalista, de proximitat, que pica pedra al carrer, de vocació ecologista i que es mostra sensible amb la qüestió identitària. De l'altra, Iniciativa basteix unes polítiques socials contundents, alternatives, amb una feina incansable i demostrada, i amb uns discursos que no deixen lloc per al dubte. Per mi, allò que arrodoniria el pastís de MÉS seria una tercera cama, la sobiranista. Així com en el seu moment PSM i Iniciativa varen saber confluir per generar una nova marca tot renunciant a sigles i quotes, també hauria de ser possible aquesta confluència amb una tendència sobiranista progressista, que pot representar Esquerra Republicana. L'aportació d'ERC, sumada al sobiranisme ‘inherent’ del PSM, hauria de fer que als discursos sòlids de PSM i d'Iniciativa s'hi afegís un tercer relat, el sobiranista, que no quedàs mai relegat. Sé que alguns em tornaran a dir que no es pot fer un programa només amb la independència, però diria que si han volgut llegir bé aquestes lletres jo no he dit això en cap moment. Però sí, alerta, que el PSM i Iniciativa, amb la suma d'Esquerra Republicana, haurien d'assumir un discurs clarament (ho repetesc, no exclusivament) sobiranista, i que el dret a decidir (en forma de consulta, o sota altres fórmules que poguessin sorgir, però sempre amb fets, no amb simples formulacions disquisitòries) fos una més de les línies vermelles a l'hora de bastir un pacte de govern.

No fer aquesta passa significa diluir-se dins un espai que, amb tota la força mediàtica del món a darrere, ja ha ocupat Podem, ens agradi o no. El fet diferencial, el tret diferencial, és l'ànsia de ser com a país, és la identitat i la lluita per conservar-la. Amagar-ho és fer trampes.

Sobirania per a les Illes, mentrestant, ha de ser el que és: la llavor que sigui capaç de germinar per fer créixer, a dreta i esquerra, aquesta ànsia de llibertat. No tendria sentit que rivalitzàs amb MÉS en unes eleccions autònomiques (sempre que MÉS posàs messions fortes pel sobiranisme, com ja he dit), però en canvi sí que podria servir de pont i de nexe entre tots els sobiranistes per anar a cercar la tan (o no tant) anhelada veu a Madrid, perquè, al cap i a la fi, la nostra veu és aquí on l'hem de fer sentir.

stats