Tot va passar com estava previst. La divisió de la dreta per la seva banda extrema facilitava la victòria dels partits d'esquerres a les Illes Balears, a Mallorca, a Palma i a tants altres municipis; el PSOE aprofitava l'embranzida de la proximitat en el temps de les eleccions espanyoles; Podem mirava d'aguantar el tipus; el PP patia una nova sotragada a mans de Ciutadans i Vox, i MÉS? MÉS tornava a perdre vots i diputats després d'haver governat, un lloc comú tan habitual com desencoratjador.
El desastre en política turística i de mobilitat (amb conselleries i alta responsabilitat tant al Govern com al Consell per part de MÉS) feien preveure un càstig de l'electorat de l'ala més esquerrana de la coalició ecosobiranista. Miquel Ensenyat feia rodes de premsa anunciant trens fins a Artà i Felanitx quan venia de presidir la institució que ha impulsat l'autopista fins a Campos. Ecologisme? De boqueta. Al govern, es legalitzava el lloguer vacacional a una conselleria presidida primer per Biel Barceló (de viatge a Punta Cana) i després per Bel Busquets, que intentaven, a més, traslladar turisme a la temporada baixa. Lluita contra la massificació turística? De boqueta. A Palma, les polítiques socials i urbanístiques semblaven anar més en consonància amb un discurs d'un govern del poble i per al poble. Tanmateix, la Feixina, quatre anys després de govern roig, continua dempeus. Vaig dir molts de pics que, davant la inacció (o l'acció errada a parer meu) dels responsables de MÉS dins els governs autònomic i del Consell, Antoni Noguera havia de ser un valor que aconseguís frenar una davallada més que segura.
Anava ben errat de comptes, tot i que és cert que el batle palmesà ha aconseguit salvar dos mil cinc-cents vots respecte de la caiguda de MÉS a Palma a les eleccions al Parlament. I també ho és que la davallada a l'Ajuntament també ha estat sagnant, amb la consegüent pèrdua de dos regidors.
Noguera escrivia aquesta setmana un article en premsa mirant de trobar explicacions a la davallada. Un detall m'ha cridat poderosament l'atenció: els referents en què s'emmiralla l'encara batle de Palma són Ada Colau a Barcelona, Manuela Carmena a Madrid, la Corunya, Sant Jaume de Galícia, Ferrol, Pamplona, Saragossa... i pensant sempre en les caigudes patides pels moviments progressistes nascuts després del 15M. Em crida poderosament l'atenció que Noguera no parli ni d'Esquerra Republicana ni tan sols de la CUP, encara més a l'esquerra. És una mostra simptomàtica de quins són els referents. Els mateixos que té la gent de Podem?
No és aquest, el camí. Per a mi, hi ha tres factors determinants que els dirigents de MÉS haurien de tenir presents. En primer lloc, la manca d'un relat clar i precís, nítid. MÉS, a parer meu, ha de ser un partit sobiranista, d'esquerres i ecologista. Aquest és el seu espai. Es poden fer polítiques d'esquerres valentes (socials, educatives, sanitàries, de gènere) des de la socialdemocràcia. I encara més enllà, i això no té per què fer perdre la centralitat política, que no es guanya amb la tebior, sinó amb la fermesa. Si MÉS diu que és un partit ecologista, ho ha de fer tenir ver, tant pel que fa al model de mobilitat com al model turístic i la massificació. No hi valen mitges tintes. I finalment, sobiranista. He predicat sempre que MÉS havia d'aconseguir sumar, com a pal de paller, totes les forces sobiranistes sota el seu paraigua. I m'hi reafirm. La presència d'Esquerra Republicana dins la coalició no s'ha traduït tampoc en una transformació d'aquest relat. I MÉS continua sense dir-nos clar si vol que reformem o no la constitució, si vol cercar noves vies de relació amb l'estat espanyol, si creu en la possibilitat de canvi en aquestes relacions, etc. Alguns parlen d'autodeterminació, però com si fos una utopia intocable. Podem pensar un full de ruta, per favor? Tampoc no parla del procés a Catalunya com d'un fet amb el qual ens hàgim de sentir empàtics, pròxims o identificats. Simplement ho avaluen com una cosa que "passa allà". A Mallorca i a les Balears tenim més motius que al Principat, en molts d'aspectes, per seguir el mateix camí que ells.
El segon factor és el del lideratge. No hi ha, ara mateix, cap cara visible entre els principals líders del partit que sigui capaç d'articular i fer visible i creïble aquest relat. Hi ha una manca de carisma i, sovint, el carisma ve donat també per la fortalesa del relat i de la seva defensa.
I el tercer dels factors fa referència a l'obsessió del partit per governar. No. Crec, i no és d'ara, que per formar part d'un govern en coalició cal liderar-lo. Si el lideratge no és possible, s'ha de plantejar la possibilitat molt seriosa de no formar part del govern i donar-hi suport de forma externa quan convengui. De què serveix governar si has d'acabar aplicant o suportant les polítiques del teu soci majoritari? De veres que MÉS i els seus votants han de pagar cada quatre anys, o cada vuit, aquest peatge? A Manacor, per exemple, i salvant totes les distàncies, MÉS-Esquerra ha romàs quatre anys a l'oposició per no haver de governar amb segons qui. Ara lideraran un govern d'esquerres al municipi.
És cert que aquesta estratègia no seria garantia de res. Però el sobiranisme, o l'ecosobiranisme, no pot quedar diluït dins una acció de govern que, o bé no ens salva de continuar-nos aigualint, o bé ens aigualeix encara més.
Quatre anys fora del govern podrien servir per refundar-se, per dibuixar un relat, per forjar una bella història sobiranista, ecologista i d'esquerres, per fer pujar nous líders i per acostar-se a la centralitat política amb la voluntat de liderar i no de ser comparsa. Hi ha camí per córrer i terra per regar. No badem.
