OPINIÓ

Se’n va un octogenari simpàtic i entranyable

En el món hi passen moltes de coses. A Wuhan fan macrofestes que són l’enveja del planeta per celebrar que fa mesos que han perdut el rastre del coronavirus. Diuen que no hi ha contagis. I això que segons alguns microbiòlegs visionaris i Miguel Bosé (autèntic don Diablo de la conspiració coronavírica del 5G), la ciutat xinesa fou el lloc on la nova tecnologia que ja ens atrapa va reunir les condicions d’alteració natural necessàries perquè milers de cossos orientals afeblits per les radiacions generassin espontàniament el virus que ens paralitza l’economia i la vida.

Mentrestant, a Madrid també es manifesten, no tan massivament, però amb el renouet habitual de les forces vives de la capital de l’imperi dels dos reis. Diuen que la mascareta no serveix per a res, i que ja està bé de comèdia. De fet, ho passa malament, també, el món de la comèdia i de totes les arts escèniques en general. Veuen com, essent els qui més escrupolosament compleixen protocols de distància, de mascaretes, de rentada de mans i altres herbes, els suspenen su-aquí i su-allà actes, concerts i altres espectacles sense gaire més justificació que un lleuger comentari sobre mesures de seguretat i risc de contagi. Ni oci nocturn, ni fum al carrer, ni tan sols visites a na Foradada. Res, que ni tan sols sabem si podrem tornar a començar a escola. Diuen que serem semipresencials, ara. Me’n guardaré prou d’opinar, aquesta vegada, mentre esquadres de progenitors treballadors han de deixar la feina si no volen dur, talment bombes nuclears, els seus infants a cals padrins, vertadera població de risc d’aquesta nostra i universal pandèmia.

A Manacor, paradís de la llibertat covidiana, petita pàtria singular, on conviuen amb harmonia impagable el gust exquisit pel teatre amb la fúria més espanyola del tennis mundial, ens entretenim torturant i matant moixos pel carrer i ho resolem amb allò tan escolar de “jo hi era, però ha estat un altre”. Però tenim altres notícies poc alegres, gens agradoses, però en certa mesura reconfortants: hem gratat a Son Coletes per trobar-nos i per trobar-los. N’hi mataren a centenars, els feixistes, a la nostra particular vila del Pingüí. La compassió cristiana es cuidava, alçant-se una mica la sotana per allò dels esquitxos, del tir de gràcia. Ara n’hi hem trobats devuit. Sis milicians republicans venguts amb el capità Bayo a donar-ho tot, mai més ben dit, per la llibertat, per la república, pel país (pel nostre, em referesc). Deu homes mallorquins, segurament, la majoria manacorins, perquè ja ho deia la cançó, que si ho eren els condemnats, també ho eren els botxins, que encara no sabem qui són. O sí? I dues dones, dues dones d’aquí, amb el vestit verd, amb la sabateta de mig taló, amb la calç viva damunt el cos mort i l’ànima viva i lliure.

Tot això ha passat aquests dies, mentre no sabem ja quin tribunal, diuen que el Suprem, ha trobat extremament perillós que els nostres presos polítics poguessin gaudir com els “pertocava” (els pertoca, només, i exclusivament, la llibertat incondicional) per llei del tercer grau penitenciari. I els han tornats a tancar a temps complet perquè ens volen muts i acovardits a temps complet. Els basta això, perquè, de dividir-nos, en sabem tots sols. On és la unitat independentista d’abans de l’1 d’octubre?

Empresonats els nostres líders, un senyor octogenari, simpàtic i entranyable, ha decidit fer les maletes. Se’n va, cansat de nosaltres, els súbdits, que no comprenem la divina i dictatorial providència que el va encimbellar. Ell no roba, pren només allò que hom li posa a l’abast. Ell no abusa, disposa només allò que la seva voluntat superior li dicta. Ell no viu, sinó que transita simpàticament pel món i el temps fent girs mecànics i sanatoris de noranta graus a la maneta dreta, mentre protèticament activa els malucs tan graciosos, esquiadors i elefantiàsics.

Se n’ha anat, però ni ell ni el president espanyol, republicà asimptomàtic, no ens han volgut dir on. Del fill no ho esperàvem, car li va retirar la paga i podria ser que es veiessin poc, d’un temps ençà. Suïssa? República Dominicana? Abu Dhabi? Dubai? Tant ens és, perquè sabem com a cosa segura i providencialment infal·lible que compareixerà a retre comptes davant la justícia, que per a ell és igual que per a tothom, però aquella miqueta menys. No estaria gens malament, emperò, que hagués previst un parellet (mallorquí) d’habitacions per a la resta de la família, per si els abellís d’anar-hi a passar una temporada llarga. Això sí, que s’ho pagassin dels seus, que nosaltres ja tenim maldecaps a bastament, entre el 5G i els moixos torturats.