Una i oli

L’abdicació del rei espanyol només es pot llegir en clau política. Que ningú hi vegi motius de salut, relleus generacionals o el pas inexorable del temps. Així com la caiguda de la monarquia borbònica l’any 1931 s’esdevingué després d’unes eleccions municipals, ara han estat unes eleccions europees (a priori les de menys rang actualment) les que han acabat provocant l’abdicació de Joan Carles I després de 39 anys de regnat. Els comicis de fa poc més d’una setmana marcaren la caiguda del bipartidisme i, per tant, l’entrada en un període d’inestabilitat política que es pot precipitar de manera definitiva d’aquí a un any. Només el consens dels dos grans partits espanyols (que fins ara acaparaven entre el setanta i el vuitanta per cent dels vots) garantia la fortalesa indiscutible de la monarquia. El panorama, des del passat 25-M, canvia radicalment. Per primera vegada, la suma dels vots de PP i PSOE no arriba al cinquanta per cent, un fet que posaria en perill l’estabilitat monàrquica. Dins aquesta lectura espanyola hi va inserida també la mort televisada del PSOE. El partit que va pretendre sustentar la modernitat espanyola, el que va intentar donar sentit a la plurinacionalitat espanyola amb un PSC i un PSE forts a Catalunya i Euskadi, s’esbuca com un castell de cartes velles. L’ansa plurinacional socialista caurà donant suport a una monarquia que les seves bases ja s’han apressat a desautoritzar. Aquesta, però, només és la lectura en clau espanyola.

LA QUE A NOSALTRES ENS INTERESSA és encara més sucosa. El procés cap a la independència de Catalunya és imparable. La diplomàcia internacional n’està al corrent i comença a prendre posicions i Espanya es veu forçada a moure fitxa. Felip VI, el Preparat, serà presentat com un rei de tarannà modern, allunyat del règim que heretà son pare i farà gests d’aproximació. El primer, l’ha fet son pare, que ha comunicat personalment la decisió a Artur Mas, com si d’un cap d’estat es tractàs. Començaran els cants de sirena per posar els fonaments d’una segona transició. Es parlarà de federalisme, de tercera via, de privilegis fins ara negats a la nació catalana. Però ja serà massa tard. El poble català està escalivat. Amb el guiatge permanent de la societat civil, no hi haurà claudicacions ni tancades de porta en fals. El frau polític a la il·lusió d’un poble ja és impossible.

A LES BALEARS els qui volem que la nostra terra deixi de retre vassallatge al borbó i de tributar a la metròpoli madrilenya hem de mantenir-nos ferms en la voluntat de seguir el camí encetat al Principat. No és el moment de participar en processos constituents espanyols, sinó de mantenir-hi la distància, sense complexos ni possibilismes. Negociar amb Espanya sempre serà renunciar i perdre, tenim massa precedents que així ho asseguren. Els catalans de les Illes tenim l’oportunitat, mai més ben dit, de marcar territori i de fer sentir una veu segura i ferma. Res del que hagi de passar ens ha de plegar amb la guàrdia baixa. El vaixell de la llibertat ha sortit de port i farà escala a Palma. De monarquies espanyoles, una i oli.