En pèl davant na Laura

Jec dins la indolència d’aquest juliol agraït, com si fos un sofà tapat de fresca matinal i airet lector. De sobte, com un llamp que enlluernàs una retxa de sol fins ara plàcida, toquen a la porta. El canet lladra amb estruend fins a davall el porter automàtic i jo hi arrib darrere ell. “Sí?”. L’escàndol territorial del téquel no em deixa sentir gairebé res. Només entenc “Laura”, “enquesta”, “CIS”. “Perdona?”, li dic activant la neurona estiuenca. I em respon ara en espanyol. “Sí, es el organismo que sondea la opinión de los españoles sobre la vida política, económica y social”. Li dic que vénga, si han de ser cinc minuts, mentre pens en això dels “españoles”. En quatre grapades em vestesc mentre puja les escales i la rebem tots curiosos el ca salsitxa i jo.

Ens asseim a la taula del menjador i, diligent, na Laura treu els papers de dins una carpeta de plàstic. Jo em sent com si m’hagués tocat la loteria, que és una de les sorts més complicades d’obtenir, sobretot si no hi has jugat. A la fi podré dir-hi la meva, a la fi podré sentir-me part de l’opinió pública i fer tombar, encara que sigui en una mil·lèsima part, l’enquesta cap a la meva realitat. Parteix el qüestionari i començ a sentir que em despull davant na Laura, la jove enquestadora del CIS amb aire hippi, fàcilment tendent a l’estètica antisistema. “Quin és el principal problema d’Espanya?”. Pregunta amb resposta oberta. No tenc gaires dubtes: l’encaix de les diferents nacions que componen l’Estat, l’economia i l’atur. Després vénen les valoracions dels membres del govern... “De zero a deu, valorau la figura i la gestió de...”. Em cans de posar zeros. En arribar a Ruiz-Gallardón li dic que “un menys deu”. A Montoro i De Guindos, “un menys vint”. Tanca la llista l’estrella de la pel·lícula. “Wert, serà un menys trenta, idò...”, em diu esbossant un somriure còmplice. I li dic que sí. Ni una paraula sobre els líders polítics d’aquí. Només em deixen dir que José Ramón Bauzá ho fa “molt malament”.

Sobre partits polítics l’enquesta només anomena PP, PSOE, EU i UPyD. La resta, si vols que hi surtin, els hi has d’afegir tu. Em ve de nou que la variació ideològica que recull la diversitat de partits polítics quedi reduïda a quatre... Na Laura estira la veta del meu estriptís ideològic: “Si voleu contestar la pregunta, recordau quin partit votàreu a les darreres eleccions?”. Us ho podria dir també a vosaltres, amables lectors, però és una intimitat que queda entre na Laura i jo... Em demana també pel meu perfil ideològic i li dic que som d’esquerres (entre les opcions previstes aquesta no hi surt, se suposa que has de ser progressista, o liberal, o conservador, però d’esquerres no) i independentista (que, òbviament, tampoc no hi surt). També se’m demana per la futura configuració de l’Estat, on responc sense dubtes: “Que cada poble pugui decidir el seu futur en llibertat”.

S’aproxima ja la pregunta estrella. “Us sentiu únicament espanyol, més espanyol que balear/mallorquí, tan espanyol com balear/mallorquí, més balear/mallorquí que espanyol o únicament balear/mallorquí”. I buf. Li dic que som mallorquí, però que la meva nacionalitat és la catalana. Que d’espanyol res de res, però de balear, tampoc. “Com ho feim?”, li deman. “En aquesta resposta no puc escriure res, només puc posar una creueta”, em diu. “Sempre podem posar l’opció ‘altres’”, afegeix. Peg una llambregada al paper i veig que on ella diu “balear/mallorquí”, hi ha escrit “gentilicio”, és a dir, “más español que gentilicio” o “más gentilicio que español”, o “únicamente gentilicio”. I li dic que vénga, que posi ‘altres’. Tanmateix, en acabar l’enquesta deman si puc rectificar. “Si ho posam així pareixerà que som un alemany que viu aquí i es desentén del problema identitari, i no és el cas”, li dic. A la fi posam “únicamente gentilicio”, en el benentès que aquest gentilici significarà “balear/mallorquí”.

Ha acabat l’enquesta i m’he llevat tota la roba ideològica. En pèl i vulnerable davant na Laura, li dic adéu al portal amb el canet als peus. I pens que no, que no m’ha tocat la loteria. M’han fet una enquesta per saber què pensen els espanyols, quan no em sent espanyol. Que no m’han demanat pels polítics del meu país, ni han anomenat els partits de la meva terra. Ni tan sols m’han deixat dir el nom de la meva nacionalitat. Esper que qualque dia em puguin fer una enquesta condreta, orientada a la realitat d’aquí. I ja sabeu el que això significaria.

PS. Na Laura no nom Laura, però m’he estimat més deixar-la en l’anonimat, perquè no voldria que aquest escrit pogués tenir conseqüències negatives per a ella.