OPINIÓ

El poble, el poder, la tradició i la democràcia

“Hoy es lunes, y estoy en mi despacho!”, “els corruptes no van a completes!”. Això cantava el poble de Manacor fa deu anys durant la colcada de Sant Antoni, que mena la comitiva dimonial i les autoritats cap a completes, acompanyats per la banda de música i per tot el poble al ritme del pasdoble Amparito Roca. Els crits anaven adreçats a José María Rodríguez, aleshores conseller d’Interior, després que l’històric home fort del Partit Popular palmesà hagués avisat Eugenio Hidalgo per telèfon (com ho sabia? on és la separació de poders?) que la Guàrdia Civil aniria a detenir-lo i a escorcollar l’Ajuntament d’Andratx. Rodríguez se n’anà de Manacor amb la coa enmig de les cames.
Dies després, encara amb la cendra dels foguerons calenta als carrers de Manacor, el baciner, tradicional líder de la comitiva dimonial, reprengué l’iniciador d’aquells càntics, suposam que per allò de no mesclar la festa (“que és de tothom”) amb la política (”“que només és d’uns quants”). Deu anys més tard, el baciner continua fent de baciner, però ara, paradoxalment, també fa política i és edil a l’Ajuntament manacorí. Més d’un deu pensar que una vegada assumida l’acta de regidor hauria estat elegant deixar la bacina per a algú altre.

Però no és d’això que volíem parlar avui. O sí. Diuen els estudiosos que la festa de Sant Antoni, per proximitat en el calendari i per actitud dels qui la viuen, té quelcom de carnavalesca. Podríem dir que és l’avantsala dels darrers dies (un terme que hem de malavejar per recuperar). Són els dies de disbauxa, els dies que el poble, la plebs, té llicència per retreure al poder les coses que la correcció política del dia a dia no permetria dir. Fa alguns anys, Jaume Font, aleshores conseller del Partit Popular al Govern, feia sonar la ximbomba amb populisme i frenesí una nit de Sant Honorat a Algaida. Un regidor manacorí s’afegí a la rotlada i, al ritme del rup-a-rup del pobler, li enflocà: “A Manacor tenim horts / i s’hi fan uns bons melons, / i tu feres votar els morts / per guanyar les eleccions”. La moneia que aplegà l’exjugador de bàsquet pobler inhabilitat durant vuit mesos per haver tret de les tombes els seus paisans no cal dir que va ser considerable.


Les festes, les carnavalesques i les altres, han de ser l’expressió viva del poble, han de ser del poble. I el poble, tothora, és als antípodes del poder. El poder, la política en el sentit més competitiu i lleig del terme, sempre mira de treure profit de les grans manifestacions populars. Les autoritats es passegen per viles i ciutats, en teringa de tot el carrer, lluint vestits i americanes, corbates i fulards. Biel Company era divendres a l’assaig dels goigs a Manacor, Francina Armengol passa un guster de desfilar davall el pal·li del Cosso a Felanitx. En definitiva, un devessell de presidents, consellers, batles, diputats, regidors i altres animalons electes transita amb grans riallades, selfies i cares de somriures condescendents o còmplices en espais i àmbits que són propis de la solemnitat o l’alegria populars.

Les festes, però, han de tenir una altra autoritat. La que emana del poble? O la que emana de la tradició? O són la mateixa, l’una i l’altra? De tothom és sabut que en les festes més arrelades i més sentides coincideixen l’explosió popular més disbauxada amb el seguiment estricte i rigorós d’un ‘protocol’ (gairebé sempre no escrit) que marca la pauta de la festa.

La festa massiva és atractiva, i llépola. No sols els polítics hi van a treure’n rèdit, també els comerciants i els qui fan el cap viu amb els doblers. Menjar, beure, camisetes, marxandatge divers, concerts, càmeres de televisió i reporters i elements aliens del tot a la festa omplen els dies de disbauxa festiva amb avidesa lucrativa.

L’autoritat tradicional, un nou poder a la fi, sovint triada a dit i que té els seus exponents en obreries, patronats i comissions, ha de ser l’encarregada de servar aquest protocol que suara esmentàvem i també de vetlar perquè la comercialització de la festa no aigualeixi la celebració. Un paper que, així i tot, ja es cuida de fer el poble mateix, si la consciència de festa està prou arrelada.
Però hi ha tradicions que avui tots (o gairebé tots) comprenem que són absurdes i, per tant, netament bandejables. L’ablació del clítoris, sense anar més lluny, es practica en nom de la tradició. Qualcú a la sala que la defensi?

Els arbres de la tradició, doncs, no ens han de fer perdre de vista el bosc del sentit comú. No hi ha d’haver cap obrer, ni cap patronat, ni cap comissió que pugui vulnerar la voluntat de tot un poble, ni el sentiment que determinades coses cal que canviïn perquè puguin perdurar. Sense traumes, amb diàleg i amb consens, cal que comencin a democratitzar-se determinats elements de les festes populars (ho dic i pens en Ciutadella, única vila de Menorca on les dones no poden colcar per les festes; ho dic i pens en Artà o en Manacor, on Obreria i Patronat decideixen d’esquena al poble qui és dimoni –massa sovint per herència familiar– i on les dones resten relegades a un decoratiu segon pla culinari). Parlem-ne tot d’una, fora por.

Etiquetes