OPINIÓ
Opinió 20/04/2018

La por: concepte i elements

i
Antoni Riera Vives
3 min
La por: concepte i elements

“Ai, Jaume, Jaume...”. Ni una paraula més alta que l’altra. Ni un sentit de retret. Ni cap expressió de rancor. Només una tristesa tendríssima, empàtica, acompanyada dels ulls que se cercaven, i del silenci que ho seguia. L’amo en Jaume Gallet, coix-coix jugava a cartes al casino del poble. Es reconeixia enrevoltat d’orelles i mirades que ho sabien tot. Destriava la por dins el fum que emboirava les botelles de darrere el tasser. “Ai, Jaume, Jaume...”, deia l’amo en Jaume Gallet, de l’Espinagar, amb la senya estigmàtica de la llendera al canell, amb la cama esbenada per una caiguda que li salvà la vida. Però a quin altre Jaume s’adreçaven aquelles tres paraules? Més jove que ell, en Jaume Morret duia el bar, i una senya de llendera al pit, però per la part de dedins.

L’amo en Jaume Gallet, de l’Espinagar, no havia pretès mai de roig. L’agafaren i el tancaren, el 1936, a la presó de Manacor. La seva viuda contava, no fa gaire anys, que l’havia denunciat un falangista que li devia set duros, per no haver-los de pagar. Un dia els digueren que els duien a la presó de Palma. Excuses. A matar, els duien, i ells ja ho sabien.

En feren pujar vint-i-tres al camió. Els duien fermats de dos en dos, amb una llendera. L’amo en Jaume Gallet feia de tot per desfermar-se: “Deixa-ho anar, tanmateix ens mataran a tots”, li deia el company de fermall. L’ànsia de viure, però, va ser més forta que el dolor intensíssim al canell. La mà va sortir de dins la llendera. Pega llongo al camí i parteix a córrer, l’amo en Jaume. Aturen el camió. Tirs: vint, trenta, quaranta. Però no l’endevinen. La fosca és espessa i l’amo en Jaume cau pel fondal de la gravera de Son Coletes. Els falangistes hi fan llum i no veuen res: “Deu ser mort, ja vendrem demà a cercar-lo”. No el trobaren mai. Estirat en terra va sentir tirs de bell nou, i els crits llastimosos i agonitzants dels vint-i-dos companys de camió. Amb la caiguda a la gravera, l’amo en Jaume es va destrossar la cama i va ser coix tota la vida. Malferit, s’amagà durant mesos dins la finca del Fangar, a Son Macià, fins que, amb l’aval de nombrosos veïnats (fins i tot d’alguns de falangistes), aconseguí l’indult.

“Deixa-ho anar, tanmateix ens mataran a tots”. “Deixa-ho anar”, li deia resignat amb la boca plena de pànic i abaltiment l’amo en Toni Sitges, Morret, batle de Son Macià i amic del batle manacorí, Antoni Amer, Garanya, tan cercat aquells dies.

“Toni, hi ha uns senyors que volen parlar amb tu”. L’amo en Toni espolsava un ametler. L’ajudava, amb les teles i pellucant, el seu fill Jaume, infant grenyal. El pare es posà el saquet d’ametles a l’esquena i partí cap a les cases amb el nin darrere darrere. En Jaumet, nou anys, no va veure pus mai son pare.

“Ai, Jaume, Jaume...”. El saquet d’ametles, la llendera, Son Macià. L’amo en Jaume Morret, el casiner, el fill del batle del llogaret manacorí, no es va voler posar mai malament amb ningú, dins el poble. Però hagué d’estar un any i mig sense anar a escola: no s’havia volgut posar el vestit de Falange.

Visqué la por. La mateixa por que degué tenir aquell veïnat que va trobar que amb sis firmes n’hi hauria prou per salvar la vida de son pare. La por mateixa que ell tengué pels seus fills, el bé més preuat de la seva vida, i pels quals callà més de vuitanta anys. Havia sabut comprendre que de vida n’hi ha una, només. Per això el podíeu veure amb l’aset a les Beneïdes, i ja octogenari, proclamant-se campió mundial d’estràngol a les festes del poble. Mai una paraula lletja.

Fins que un dia va veure que ho havia de contar i fil per randa relatà la captura, la desaparició, l’estigma de fill de roig, el silenci i la por. Vell, valent, savi, gravà la història de son pare a la pedra viva de la nostra memòria.

Diumenge passat, aquell Jaumet que anava darrere darrere son pare i el saquet d’ametles va ser a Son Coletes. Ell, que ni sap on el mal enterraren. L’amo en Jaume Morret, gaiato en mà, boina calada, noranta-un anys, assegut a primera fila, reté un digníssim homenatge a son pare amb la seva sola presència. Queda molta pedra per capolar. Queda molta por per esvair. Mai podrem rescabalar el mal de la barbàrie feixista. Però potser avui hem comprès el concepte de la por, d’aquella por tan entenedora de tan animal que era. Potser sí. Per més que encara dins el llot del temps en suren, d’aquella por, massa elements que haurem de combatre sense aturall, generació rere generació. No debades, aquella guerra la perdérem.

“Ai, Jaume, Jaume...”, el saquet d’ametles, la llendera, el camió, la gravera, Son Macià. Matem la por, que l’ametler encara és viu.

stats