OPINIÓ
Opinió 09/08/2019

És possible una esquerra de piscines i barques que lloga xalets?

i
Antoni Riera Vives
3 min

Ni som historiador ni tenc tampoc un coneixement vast i exhaustiu del que ha passat els dos darrers segles a Mallorca. No som, tampoc, economista ni tenc coneixements de dret laboral. Així i tot, em veig amb coratge de fer una anàlisi avui de l'evolució dels moviments obrers i d'esquerres i del sentiment de classe.

La revolució industrial, la més primerenca, i també la més tardana, va omplir les ciutats de pagesos i camperols que deixaven fora vila per dedicar-se a la indústria. Les classes oprimides ho foren primer sota l'assot de l'antic règim i l'aristocràcia, i després sota la presumpta bonhomia liberal de la burgesia industrial. En el cas de Mallorca, l'antic règim va durar gairebé fins a la segona meitat del segle XX, quan l'adveniment del turisme, ara sí, una indústria de bon de veres, trastocà tots els ressorts que havien mantengut l'illa dins un ruralisme caciquista i aristocracista, malgrat els tímids intents per forjar determinades indústries com la de la sabata a Inca o la de les perles a Manacor.

Fos com fos, quedava clar que la revolució industrial configurava l'aparició i consolidació d'una burgesia que faria de contrapès a la decadent i acorralada classe dels senyors, l'aristocràcia. Aquest contrapès, a més, i de forma natural, es reflectia també dins l'arc ideològic: els aristòcrates miraven de mantenir l''statu quo' econòmic, però també moral, eren els conservadors. Els burgesos, més moderns, des de la seva nova posició de privilegi i de poder, intentaven afermar aquest nou estatus, eren els liberals. El canvi que els atorgava aquesta força ja s'havia produït, i la seva proposta no qüestionava el nou sistema que els havia encimbellat, però sí que oferia variacions interessants moltes de les quals relacionades amb els valors republicans de la revolució francesa: l'abolició dels privilegis hereditaris de l'aristocràcia, el laïcisme de l'estat i l'accés universal a la cultura i el coneixement i també a altres serveis bàsics com la sanitat. Així, els conservadors eren la dreta i els liberals eren l'esquerra. Ben aviat, però, els obrers veieren que no podien sentir-se representats pels nous poderosos i sorgí així la ideologia de classe, de classe obrera. Aparegueren les vagues per reclamar drets laborals tan bàsics com un dia de descans a la setmana, vuit hores diàries de feina, un sou digne, una assegurança per poder mantenir el sou els dies que estiguem malalts, etc. Naixien, també, els sindicats.

I tanmateix, passats els anys, els fills dels aristòcrates, els fills dels burgesos, els fills dels menestrals i àdhuc els fills dels obrers, ja en ple capitalisme, foren fagocitats per les universitats. Ara, persones formades tècnicament passaven a liderar partits polítics conservadors, liberals, obrers i també sindicats. Ho feien, però, des d'una nova posició social. És, poc o molt, la síndrome del maig del 68. Els qui volen canviar les coses són joves universitaris que, des d'una discreta o indissimulada superioritat moral, es posen al capdavant de la revolució. No són obrers. No són pàries de la terra. No són exclosos. Però es diuen d'esquerres. Ens deim d'esquerres.

Avui, ser d'esquerres ha esdevingut una quimera il·lusòria on hi cap tot el que sigui no ser un fatxa. L'esquerra socialdemòcrata d'avui (tan equiparable als liberals del segle XIX) malaveja perquè tenguem una sanitat i un ensenyament públics i universals, mira de recordar-se dels qui ho passen més malament, s'abraça amb més o manco laxitud al laïcisme, a l'ecologisme, al feminisme, i també (per què no?) a l'independentisme, però no qüestiona l'estat de les coses des de l'arrel.

Els pàries d'avui no tenen consciència de classe, no estan organitzats, i per això, entre d'altres coses, no tenen la força ni el pes social que podrien tenir. En el millor dels casos, compten amb un sindicat, una ONG o fins i tot qualque administració que posen pedaços a la seva situació.

Mentrestant, l'esquerra visible lloga xalets als estrangers a 500 euros la setmana i es fa selfis en piscines i barques. És la 'gauche divine' mallorquina, la que derrota el monopoli aristocràtic dels hotelers i forja, ara sí, una riquesa democràtica a cop de lloguer turístic i souvenir. No és una baldor sobrevinguda, sinó el fruit de la fortuna d'haver nascut en una determinada casa, en una determinada família, en un determinat entorn.

Reconec que la reflexió entorn de tot això no és senzilla. Molts de mallorquins podem reconèixer-nos, per tots els valors expressats més amunt, com a persones d'esquerres, però també hem de ser conscients, i molt, que no formam part de la mateixa classe que els qui de veres ho passen malament i això, poc o molt, pot alterar, si no el perverteix, l'esperit de la nostra lluita.

stats