Portada 19/09/2014

720 raons per tornar-hi a entrar

i
Antoni Riera Vives
3 min

31 de maig de 2012: 44 joves entren a la Conselleria d’Educació per mostrar el seu rebuig a la política educativa del Govern de José Ramón Bauzá. Protesten de forma neta. Sense violència, sense contacte físic, de manera festiva. Però amb tota la fermesa necessària per deixar clar que allò era un darrer recurs, més enllà de les protestes formals i institucionalitzades, engolides pel sistema.

L’acció ha estat reconeguda per molts d’analistes sociopolítics del nostre redol com una de les espires que, un any després, encendrien el foc de l’Assemblea de Docents, la seva proposta de vaga indefinida i la seva particular i agosarada forma de protesta davant l’agressió sense filtres que la Conselleria primer de Rafel Bosch i després de Joana Maria Camps ha duit a terme contra l’ensenyament públic a les Illes Balears els darrers tres anys i busques. El “sense filtres” apuntat suara no és, de cap manera, hiperbòlic. El mateix president Bauzá, per boca seva i en seu parlamentària, ens confirmava fa alguns mesos l’evidència: “L’ensenyament públic, de qualitat i en català no és el nostre model”. Perversa realitat. “Gaudim”, per dir alguna cosa, d’una autonomia que actua a cara destapada en l’extermini d’allò que dóna sentit a la seva existència. Bauzá i els seus executen l’autofagocitació no sols de la llengua del país, sinó del seu sistema públic d’administració. Hom té pocs dubtes, ara mateix, que el Partit Popular de les Illes té per objectiu buidar de sentit la fràgil autonomia balear per facilitar-ne l’extermini definitiu si en sobrevingués “la necessitat”.

Des d’aquell 31 de maig, Mallorca no és la mateixa. L’imperi del Tanmateix i el regne del Jahoveurem es varen esbucar com un castell de cartes la passada tardor. Ningú millor que un mestre indignat o un professor revoltat per organitzar el contraatac. Ningú millor que gent que està avesada a treballar valors i a gestionar el dia a dia amb rigor i ordre, amb il·lusió i empatia per organitzar la revolució. Que aquella manifestació del 29 de setembre seria un èxit ho sabia tothom perquè en l’ambient de cada carrer de cada poble de Mallorca es respirava des de feia setmanes. La valentia dels docents illencs amb aquella vaga indefinida ara ja històrica va ser presa de mostra en altres llocs de l’Estat i fins i tot d’Europa.

És en aquest context de poble que creix en autoestima i capacitat de creure en si mateix que ha arribat el dia del judici i la sentència per a aquells quaranta-quatre joves. La jutgessa del cas, la senyora María Concepción Moncada, ha assumit amb totes les conseqüències el paper de defensora i garant del sistema polític actual i ha considerat els joves culpables d’un delicte de “desordres públics” i “lesions”. Costa, amb el diccionari a la mà, donar sentit i cobertura als delictes que la senyora Moncada atribueix als quaranta-quatre joves. Si en aquella acció hi va haver algú que fes cap acció violenta que pogués acabar en lesió va ser la senyora Ana Rodríguez, la qual, presa d’un pànic impropi d’un càrrec públic al servei dels ciutadans, envergà mansiula pel clotell d’un dels concentrats, el qual, finalment, ha estat condemnat pel que li feren a ell. 720 euros haurà de pagar cada un d’aquells joves. 720 raons per tornar a entrar a la Conselleria.

En la seva sentència, la jutgessa proposa altres vies als joves per fer arribar el seu descontentament al conseller, com ara “un manifest portat per un portaveu”. No diu res, la jutgessa, de les vegades que els representants dels estudiants de la UIB intentaren reunir-se amb el conseller Bosch, sempre amb una única reposta per part de l’administració: el silenci.

Davant la ignorància i el menyspreu de la dissidència, la protesta i la reivindicació no poden dur-se a terme pels camins reglats, perquè si estan reglats és precisament perquè no facin mal al sistema. Un sistema que falla i que trontolla i que es rabeja dins la pròpia femta amb sentències com aquesta.

Només una reflexió final: fa alguns anys el primer govern de Francesc Antich volgué impulsar la creació del Parc Natural de Llevant. Alimentats per la demagògia i el menyspreu del bé natural comú, del paisatge que ens uneix i la terra que ens acull, desenes de propietaris, hotelers i altres persones engreixades d’odi irracional entraren a la sala de plens de l’Ajuntament de Son Servera amb empentes i amenaces. El batle i els regidors romangueren segrestats i amenaçats durant hores. Les rodes d’alguns cotxes, foradades. Policia i guàrdia civil hagueren d’acudir al rescat. Encara s’espera cap actuació judicial per jutjar i condemnar els instigadors i els executors d’aquella protesta indigna i vergonyant.

stats