GIORGIO AGAMBEN FA UNA observació inquietant: el que és difícil no és entendre Dante o entendre Spinoza, el que és difícil és entendre el teu veí o la teva mare. Per no estar sols, ens relacionem amb les persones que ens donaran la raó, però quan traiem el nas del nostre reducte espiritual i mirem entorn nostre quedem parats de què ens envolta i no hi entenem res.
Molta gent s’hi troba amb les xarxes socials d’internet, i les acaba abandonant. L’escriptura delata perquè no permet callar, el full en blanc no és escriptura. No m’estranya que el feixisme s’expandeixi per la xarxa com la pólvora, perquè allà es veu obligat a parlar -si mai guanyés, no tinc cap dubte que callaria i que s’expressaria a cops de peu-. Em miro Facebook i m’hi trobo des de fanàtics de Bolsonaro fins a ximplets que hi exposen les imbecil·litats més completes amb tot l’orgull del món. La sorpresa no són les bestieses i el to, sinó que siguin els teus veïns o familiars. No és menys prodigiós poder tenir accés a aquestes bogeries que poder-ne tenir a la digitalització d’un manuscrit armeni del XVIII.
Els últims mesos han estat rics en visions del món capgirat. ¿És nou, però, això? La sensació de viure en un edifici malalt i de caminar sobre bigues corcades comença a tenir anys. La crisi continua, i no només en termes econòmics. La crisi és un guanyar terreny de la novetat, que per força és bàrbara. L’autodestrucció sempre té partidaris, però en els moments de crisi agafen les regnes. Llavors el nostre llenguatge, les bigues, queda afectat, les paraules volen dir el contrari del que les defineix i els models estan desfigurats. El bonic és lleig, el lleig és bonic, diuen les bruixes de Macbeth. No hi ha direcció i mana qui menys hi té a dir. La serp es converteix en el rei de la selva. La crisi no és mai per a tothom.
Negada la racionalitat, la política queda marginada. El que ens fa humans es torna accessori i la deshumanització es fa corrent: la pròpia i la dels altres és una mateixa. L’optimisme s’escola pel desguàs davant dels nostres nassos.
Queda llavors el cos, la manifestació, el retrobar-se amb els desconcertats. Surts amb ells a defensar-te i és com la sensació d’aquests dies de desembre benigne, airejat i ple de sol que ho neteja tot, i el cel sembla acabat de fregar. Els carrers i els edificis s’han tornat a dibuixar, més concrets i més sòlids, més pesats. Surts a respirar i les persones són les de sempre i fa tanta impressió de normalitat que no tens ni por, et sembla que la lògica del món és permanent i que tota la brutícia l’ha cremada el sol.
