Contes per un Sant Jordi (in)quiet

El creient

El primer temporal Gloria que hi va haver, la família Noè va passar-lo confinada a l’arca, amb una parella de cada espècie. Al cap de dos-cents dies sense wifi els van deixar desembarcar, a ells i a les mostres genètiques que han arribat fins avui. Hi havia cadàvers de negats podrint-se arreu i Déu se’n va penedir molt i va prometre que no tornaria a passar.

-Com a recordatori d’aquesta promesa -va dir Déu a Noè- et regalo un fenomen meteorològic nou, l’arc de Sant Martí, perquè recordis que no ho tornaré a fer. Tot anirà bé.

Noè va viure 950 anys -el seu avi, Matusalem, havia arribat als 960-, prou temps per veure com l’esperança de vida dels homes anava escurçant-se cada cop més. Al final, pocs arribaven als noranta anys.

-Ara no ens extermines -va protestar Noè-, però si comptem la reducció d’anys de vida, és com un extermini repartit.

Déu va llançar un llamp que va fulminar dos fills de Noè, dues mules i tota la collita d’aquell any. Noè no va queixar-se més. No convenia fer enrabiar el Senyor. Ja va ser molt que un cop li hagués salvat la pell. Noè no volia pensar en tots els que havia deixat a terra: els amics, els familiars, les seves amants. Un per un, tots havien anat a demanar-li que els deixés entrar de polissons, que els amagués en un racó. No va tenir pietat. Quan Déu mana, has de creure. Però de vegades tenia remordiments i sospitava que s’havia salvat traint la resta de la humanitat. Si tothom hagués dit que no, Déu no hauria provocat el Diluvi i li hauria fet mandra tornar a crear una per una totes les espècies d’animals -per això mateix l’havia obligat a embarcar-ne una mostra de cada-. Però Noè coneixia els homes: si ell s’hagués negat per dignitat a creure, un altre ho hauria fet i hauria llepat ell.

Va creure durant tot el confinament, sense baixar de l’arca per més illes paradisíaques que veiés, fins que no va tornar el colom amb la fulla d’olivera al bec, tal com sabia que Déu volia que fes. Havia conviscut mesos i mesos en una arca de pocs metres quadrats amb la pudor de tota mena de bèsties, una de cada espècie, que ell mateix havia carregat. També havia decidit quins exemplars hi deixava pujar. Com ell, els animals capaços d’abandonar família i amics: óssos, cavalls, gallines, ratpenats, mosques, cucs, microbis, coronavirus.