PASSADES LES FESTES DE NADAL, a Sant Feliu no traiem els llums de celebració, penjats sobre la carretera de Girona. Els guardem per a la Rua de Carnaval. Els mateixos llums que servien per celebrar el naixement del messies, ara serveixen per a la festa de les disfresses i la carn.
L’arrelament del Carnaval a Sant Feliu i la Vall d’Aro té tant a veure amb l’esperit pagà d’aquestes terres com amb el turisme. Sent temporada baixa, la gent ha d’entretenir l’hivern. D’aquí també ve l’èxit, precisament de la fred i els carrers buits, un èxit que implica uns 4.000 ganxons, segons llegeixo a la revista Àncora, distribuïts en 21 carrosses i 23 colles que es posen noms com Els Torrats, Les Petardes, Els Esventats o Drink Team. Passen mig any preparant-ho. A l’agost decideixen de què aniran i s’estan de l’octubre al febrer preparant les carrosses, cosint les disfresses i assajant les coreografies. Només el vestuari ja els costa uns cent euros per cap.
Aquest any, a les bases dels concursos de desfilades, hi ha una novetat. Es desqualificaran i podran quedar excloses per a l’any que ve les colles que “desfilin amb símptomes d’embriaguesa”. Alguna colla ha criticat que la mesura no s’apliqui “a les autoritats i al jurat, que se suposa que han de donar exemple”, però sembla que la mesura, que també prohibeix beure alcohol durant la desfilada, no ha despertat la polèmica que un que s’ho mira de fora podria esperar d’una festa dionisíaca.
Però el Carnaval només celebra l’aparença. La màscara no passa de ser un refugi hipòcrita. No hi veureu mai una dissidència profunda sinó, al contrari, l’embriaguesa sinistra del que desapareix en la submissió del ramat. D’aquí l’èxit de les colles i les subvencions dels ajuntaments. En aquest moment de derrota, els polítics i els personatges públics catalans també sembla que portin una màscara posada. No en porten, són en si mateixos un pur amagatall. El titella es gronxa als cordills, el cor de la nina russa està buit. La persona ha fugit, s’ha desresponsabilitzat. Internet és un escenari perfecte per al ball de disfresses. La justícia, pedra de toc de la persona, se’ns mira amb el somriure sardònic del Rei Carnestoltes. No veureu carrosses que subverteixin ni tan sols amb humor tot això. Res és el que sembla, ni el Carnaval.
Els llums de Nadal il·luminen el Carnestoltes, el Carnestoltes il·lumina la sacralitat nadalenca. Tot és relatiu, tot es barreja amb el confeti i la mateixa alegria té el regust agre de l’engany. Se t’acosta una màscara, et grapeja el cul i desapareix.
