AQUESTES SETMANES, ESCRIURE articles és més difícil i al mateix temps més fàcil. És fàcil perquè et permet protestar. És difícil perquè no hi ha una base de normalitat per aixecar un pensament una mica complex. Per més que alguns polítics ho intentin, no veig com es poden fer versos mentre et falta l’aire.
Demà farà 125 anys del naixement del dictador, i la pàgina de la Fundación Nacional Francisco Franco anuncia un sopar de commemoració. Cada any ho celebren, però aquest any la xifra és rodona, i segur que la situació catalana engrescarà els fans. Jo no he viscut la dictadura franquista, tot i que hi vaig néixer, però tinc la impressió que no devia ser tan diferent d’aquest “novembre negre”, com l’ha qualificat el PEN Català, des del punt de vista de la llibertat d’expressió. Totes les dictadures es justifiquen a si mateixes i neguen que ho són, però totes deuen tenir els principals diaris i mitjans de comunicació al servei de l’estat (i deuen atacar els mitjans que no hi estan, i la seva justícia deu actuar contra les revistes, ràdios i televisions poc afins), totes deuen citar a declarar humoristes, professors i tuitaires, totes deuen controlar molt les escoles, totes deuen empresonar per motius polítics, totes deuen aplicar la violència policial i fer els ulls grossos amb la que els ajuda. Totes matxaquen minories i apliquen la llei com volen, amb la mateixa màxima: “ En mi casa mando yo ”.
Quan es va prohibir la campanya pel referèndum de l’1-O, jo era als EUA. El que allà més sorprenia era que aquí haguéssim de sortir a encartellar d’amagat. “No m’entra al cap”, em deia un americà. Democràcia és simplement llibertat d’expressió. L’atac a la llibertat d’expressió es fa sempre des de la violència, i la violència comporta la culpabilització de la víctima. De fet, és això, la violència. No tinc arguments raonables, per tant, garrotades. Dels presos polítics a la noia violada en grup, de la llengua maltractada al noi o noia sense ull per una pilota de goma de la policia, sempre és el mateix.
Sense llibertat, no hi ha cultura. L’autocensura endèmica torna a ser aquí. Que els intel·lectuals unionistes que protesten siguin tan i tan pocs, i que, al contrari, s’hagin apuntat a la repressió, parla del seu nivell cultural.
Ara és fàcil escriure un article, protestar contra la violència és senzill, mentre no et citin a declarar o, més fàcilment, et facin fora o tanquin el mitjà des d’on parles. Al mateix temps és dolorós i difícil escriure’l, perquè no és precisament d’aquesta brutícia, que t’agradaria parlar.
