ÉS UNA FATALITAT de les cultures dominades que, per sobreviure, hagin de devorar els seus fills. Estan tan a les acaballes que s’alimenten de si mateixes. Ho torno a veure en els resultats electorals de diumenge, que per a mi signifiquen l’acabament del somni de l’1-O. Amb garrotades, ostatges i repressions diverses, l’Estat ha tombat l’independentisme, l’empoderament i la creativitat dels últims anys. Ja es parla de junquerisme amb la mateixa fe que fa trenta anys es parlava de pujolisme.
La política local és un bon observatori per a la nacional, si més no a la meva ciutat, Sant Feliu de Guíxols. Aquí vam viure un 1-O esperançador com tothom. Vaig defensar les urnes al costat del regidor d’ERC, però quan va començar la repressió ERC no va trencar el pacte que tenia amb un partit local i el PSC. Tot i que depenien de la regidoria d’ERC, una nit els municipals van identificar les persones que penjàvem llaços grocs per denunciar la injustícia dels presos polítics. La repressió va anar-se endurint, però el tripartit que ajuntava ERC i PSC no es va trencar. Resultat? Per una combinació d’oportunisme, populisme i obra pública, diumenge el partit local va arrasar, el PSC va pujar i ERC s’ha convertit, a nivell local, en un partit prescindible. És el que acabarà passant amb l’independentisme.
No tinc ni idea de política, però sé que el poder cultural i el polític van completament lligats. Com a tota la Costa Brava, a la meva ciutat la destrucció de patrimoni (urbà, en aquest cas) no té aturador. Aquí el patrimoni cultural català s’ha destruït d’una manera que no té precedents en cap govern municipal anterior. El monument a Garreta cau a trossos, les banderes catalanes dels llocs oficials estan esparracades.
Aquests dies he pensat molt en quins motius devien tenir ganxons com Gaziel o Patxot per no tornar a viure a Sant Feliu passada la postguerra. Gaziel va escriure que s’estimava més viure a Madrid que en una “pàtria que jeu prostituïda”, i Patxot va estimar-se més morir a Suïssa. Només cal mirar els balcons catalanistes per entendre el vers d’un altre exiliat que no va tornar a Catalunya, Carner, quan parla d’“un esquinçall, en altre temps bandera”.
Els mateixos que van muntar l’1 d’Octubre celebraran ara la demolició del que en quedava. Fixeu-vos aquests mesos en el deteriorament del català i del seu ús. Sembla que li hagi passat per sobre una piconadora. S’apaga una clariana i torna el desert de zombis, exaltament de la mediocritat i panxacontentisme popular. Potser mai vam passar d’aquí.
