DEPENEM COM MAI del rigor de les paraules, de la confiança que hem aconseguit per elles i que ens defensarà de les tergiversacions i violacions continuades a què se les sotmet. Ens salvarem amb l’idioma o no ens salvarem, i l’objectiu final de la repressió tornarà a ser l’eliminació de la llengua.
Quan parles amb persones intel·ligents del sector més espanyolista, constates que no poden entendre’t perquè no és el seu problema. Les preguntes de l’actor madrileny Echanove -“De què s’ha de defensar Catalunya? Què els hem fet?”- lliguen amb les declaracions dels polítics que no veuen cap problema a suprimir la Generalitat, com no veuen cap salvatjada en els atacs de l’1-O, ni cap rastre d’injustícia ni de violència a empresonar dos innocents. Sembla cinisme, però no ho és. La Generalitat no els representa, no els han estomacat a ells, no han empresonat ningú en representació de les seves idees. Ho trobarien molt fort si passés a la Xina, però no aquí, precisament perquè els sembla que aquí ho coneixen, i no els enredarem -Echanove ha vingut molt, a Catalunya-. És el resultat de dècades, segles d’amagar l’existència dels catalans, especialment de l’idioma, prohibit al Congrés, censurat en televisions i suplements literaris. Per això l’espanyolisme més agressiu, gesticulador i grotesc sol ser de gent nascuda a Catalunya.
Un conflicte es planteja quan no se sap la força de l’enemic. El dret d’autodeterminació és a la base de la democràcia, però ells no ho saben, perquè no el necessiten, ja tenen una nació autodeterminada. Les dictadures no les percep tothom. Aquests dies de tanta violència sobre els catalans, hem entès com s’ha pogut eliminar històricament un adversari sense el més mínim conflicte moral, negant-li l’existència: està adoctrinat o alienat, és un nazi, no és racional i per tant no és humà i per tant no existeix. No hi ha empatia, si no existeixes. D’aquí surt l’alegria sinistra de l’“ A por ellos ” i el “ Nos vamos a reír ” d’Albiol a la comissió del 155. No se t’ha d’escoltar, perquè encara et queixaries. Sense llibertat d’expressió, no existeixes. Sense llibertat d’expressió, mana la violència.
Com que no és el seu problema, pot ser que no s’esperin gaire resistència nostra, tot i la història. Per la història sabem que l’Estat és capaç de tot. Va quedar clar el 2 d’octubre, quan els socialistes no van condemnar els atacs. A partir del 155 aniran de dret cap a l’idioma, infectat del virus que volen matar, que és el de la diferència i per tant la llibertat. Hem conservat l’idioma perquè defensant-lo ens defensàvem. Torna a tocar.
