El CaixaForum té penjada a Girona una selecció de pintures de seguidors i deixebles de Brueghel el Vell, Rubens, Van Dyck, Rembrandt... L’exposició s’obre amb retrats i es tanca amb natures mortes, com un capbussament -soterrani inclòs- pels replecs del Barroc nòrdic. Val molt la pena.
L’obre una pintura d’autor desconegut, el retrat d’una noia amb gorgera pintat cap al 1630 a Amsterdam, llavors en el seu moment dolç, feliçment alliberada d’Espanya. El protestantisme mercader va donar un Barroc profà, deslliurat de la pompositat contrareformista, un Barroc sobri i desbarrocat. Un retrat no deixa de ser el rastre d’algú, i aquesta pintura, diu el text que l’acompanya, “podria ser l’evocació del record d’una jove difunta”. Més endavant trobem el retrat d’una monja de 28 anys difunta al llit de mort, amb la creu entre els dits: quan retrates, ja saps que allò es morirà, com quan escrius ja saps que treballes amb la mentida. Si l’art és mentida, la realitat també. Però el retrat holandès és desdramatitzat i serè. La noia s’està de perfil com en una pintura renaixentista, se li delata un nas destacable i una mica de papada. Deixant-me dur pel fil d’or del vestit, l’arracada i sobretot la tela de la còfia i el mànec del ventall de ploma d’estruç, vaig acabar fixant-me en el fons fosc que l’envoltava, tan corrent al Barroc, i em va venir al cap Pascal, que anys després ho escrivia: “Què és un ésser humà enmig de l’infinit?” Els retrats eren símbols de riquesa, i per tant vanitats en si mateixos. Tal com trobem el retrat d’un orfebre, trobem després el retrat de Nicolaas Hartsoeker, l’inventor del microscopi, vestit amb bata japonesa (Holanda tenia el monopoli del comerç amb el Japó), amb una frase inscrita: “¿On ens porten els destins, a quin lloc? Ningú no ho sap”.
És l’època dels vestits i barrets negres, en contrast amb les gorges i punys de camisa ben blancs. Els símbols eren molt del gust de l’època, i el símbol du a la inconcreció, la mateixa penombra que es va fent més densa a mesura que ens acostem a la mort. Després de passar per quadres bíblics, costumistes i paisatgístics, té molt de sentit que l’exposició es tanqui amb una tria de natures mortes. Les flors tot just tallades encara són turgents i sucoses. Natura amb llebre, de Jan Weenix, és el retrat preciós d’una llebre, ocells i animals de caça, la vida sotmesa, penjada per les potes de cap per avall. El faisà mort reposa el cap sobre la panxa de la llebre amb els ulls oberts, que brillen com la pell i les plomes, encara vives quan la carn ja s’ha mort.
