Segueixo les baralles entre els dos partits grans independentistes. Ens havien dit: si ens en treuen un, n’hi posarem un altre. I si ens treuen l’altre, n’hi posarem un altre. S’entenia que per no renunciar a res. No havien previst el poder de la porra, la vulnerabilitat quan aparegués la violència. El seu terreny era un altre. No pensaven que per ser a Europa haguessis d’exiliar-t’hi.
Fins que no la proves, no saps quina força tens. És el desconcert que estem vivint aquests mesos. Els independentistes van aprendre molt de si mateixos l’1 d’octubre. Jo era en un col·legi, aquell dia, amb un regidor del poble al costat, que va dir-me: “Tinc por perquè les porres tenen una ànima de ferro, poden fer molt de mal, però no em mouré d’aquí”.
Dilluns al vespre vaig estar mirant a Twitter les reaccions que hi havia pel canvi de nom de la plaça de la Constitució de Girona per plaça de l’1 d’Octubre. Per la banda espanyolista, tot era escarni: se’n reien perquè, durant la dictadura, l’1 d’octubre era el Día del Caudillo; una broma, per cert, que ja feien en el moment del referèndum. Els independentistes som franquistes.
Com sempre, no hi havia cap interès de ningú a preguntar-se quins motius tenien els gironins per voler canviar el nom. Potser és que ja els sabien, però cap empatia, només l’escarni. Entenies la divisa de Sáenz de Santamaría, guanyar per deu a zero.
Si l’independentisme volia marxar d’Espanya, se n’ha sortit. El problema és on anar, perquè l’Estat es dedica cada dia a demostrar que “ en mi casa mando yo ”. Hi posa tota l’energia, i els seus súbdits cada dia són més súbdits. No és estrany que Rivera tingui futur en un país tan avesat al cabdillatge. Però em costa de veure on duen aquestes ganes d’eliminar la diversitat catalana. Si no és físicament, ¿poden sortir-se’n? I així i tot, què? Miro els arguments espanyolistes i només en veig un, la imposició per la violència, i no és gaire temptador. La uniformització per la uniformització, o sigui la igualació a la baixa. No agafar-te el rival com un incentiu per millorar tu mateix sinó, al contrari, esclafar-lo amb la força bruta, i després sentir-te’n orgullós. La temptació humana per l’irracionalisme, el “ muera la inteligencia ” i el “ viva la muerte ”, pot arribar a ser irresistible, el problema és que l’autodestrucció acaba amb un mateix. Tota la resposta a l’independentisme s’ha anat arraconant en un erm barroc i tenebrista.
L’1 d’octubre ja té places i carrers en pobles i ciutats, i sobretot a dintre les persones. Ja vindran les commemoracions i monuments.
