CELOBERT
Misc 31/10/2019

Policia I política

i
Toni Sala
2 min

NO FA GAIRE, ALBERT RIVERA va penjar a Twitter un dibuix que representava uns policies agrupats entorn d’un punt central, ajupits com si estiguessin reduint o apallissant algú. La silueta d’aquests policies representava el mapa d’Espanya, i el centre sobre el qual s’inclinaven era Madrid.

Sovint ens trobem que l’independentisme i l’unionisme fan com un mirall estricte, i paraules com democràcia, fanatisme o nazi s’apliquen per les dues bandes volent dir coses contràries. Però la imatge del grup de policies que dibuixaven el contorn d’Espanya va semblar-me que ho superava tot. El que per a mi era terrorífic -un estat unit per la força policial, un estat policíac-, per a ell era tot un orgull, i penjava el tuit amb la mateixa felicitat que l’unionisme es fa fotografies amb els agents.

Vaig pensar en una altra simetria, la dels independentistes anant a donar flors als Mossos en temps de Trapero, però no era el mateix: donàvem flors als Mossos i els felicitàvem perquè havien evitat sang, no perquè n’haguessin fet córrer. No perquè haguessin tret cap ull, ni perquè els haguéssim vist apallissar la gent com es fa amb els gossos. La mateixa execució dels terroristes va arribar a ser discutida.

Aquestes setmanes hem vist imatges pròpies d’un exèrcit ocupant. Hi ha hagut agressions gratuïtes i empresonaments injustificats. Tenim gent empresonada a Madrid sense explicacions. Ara veurem condecorar els agents i celebrar la força de la violència. Ens temem més detencions arbitràries. ¿No s’acosta molt, això, al terror? ¿Tan encegador és el nacionalisme, que els unionistes catalans no són capaços de denunciar-ho? Ho dubto, potser ingènuament, i esperaré les eleccions per constatar-ho.

Són vasos comunicants, i si frenes la democràcia esperones l’autoritarisme. La submissió de Catalunya -“ la unidad de España ” és un eufemisme- té aquest preu, que aquí hem constatat amb l’empresonament i l’exili dels nostres representants i aquestes setmanes passades veient la nostra pròpia policia corrent furiosa al darrere dels seus conciutadans, apallissant sense contemplacions els nostres propis fills. Hem descobert també, perquè ells mateixos ens ho han hagut de fer veure, que ara mateix està en joc ni més ni menys que la generació dels nostres fills, la seva vida. La història d’Espanya ens diu que és perfectament capaç d’aturar el progrés i de tancar-se en l’autarquia. És ella, que té la policia i l’exèrcit. També demostra, però, que aquesta solució té per a Espanya mateixa un preu molt alt i que no es fa efectiva sense un sotrac terrible.

stats