LA NEVADA DE PRINCIPIS DE MES sobre l’Ardenya va ser molt fluixa, tan lleugera que la neu no pesava sobre les branques i el bosc semblava florit. Entre els troncs hi havia bosses de blanc sobre teranyines que la neu no trencava. Ahir em vaig imaginar el mas de Sant Baldiri sota les volves, un mas abandonat, ruïnós i solitari, perdut entre suredes, amb grans vistes sobre la plana de la Selva, el Montseny i les Guilleries nevades.
Com altres masos també aïlladíssims del voltant, Sant Baldiri és de principis del XVIII. A la llinda hi diu 1721, i té enganxada a davant una capella barroca que es va construir sobre les restes d’una ermita que ja existia al segle XV. Sant Baldiri està completament espoliada: els batents del portal de fusta jeuen a terra, fets malbé; a dintre la nau, el cor no té barana, i al sostre hi ha un forat per on devia entrar la neu. Del retaule barroc només en queden els forats a la paret de l’altar. Al mateix altar hi ha les restes d’una foguera, com si s’hi hagués oficiat una missa negra. Les parets estan ennegrides pel fum i tenen grafitis amb missatges com ara DJ LUPI. El grafiti més impressionant és en una paret al costat de l’altar, i diu: “Qué bien arde el barroco ”.
Que bé que crema el barroc. ¿Pot ser un record del 1936? En tot cas, quina frase més encertada. El barroc de l’aparença i l’engany, fosc i angoixant, inestable, tancat, repressiu, dolorós i fantasmagòric. Quin contrast amb l’aplec que es feia cada 20 de maig a Sant Baldiri, i que tenia la fama de ser el més perfumat de ginesta de tots els aplecs dels voltants.
El contrast entre barroc i ginesta m’ha dut a pensar en la flor dels Borbons -que van arribar amb la derrota de 1714, el Felip anterior al d’avui, set anys abans de la construcció del mas-, la flor de lis, oposada a la ginesta que Maragall va poetitzar. I encara som aquí. De lliris també en floreixen per l’Ardenya, però són salvatges.
“ Toda la multiplicidad de contrastes que rigen el Barroco se vincula al centro de la monarquía ”, va escriure Maravall, i encara som aquí. Al sopar del rei de diumenge en un Palau enfosquit com les togues dels jutges, el periodisme cortesà i el barroc televisiu de la postveritat. La ginesta, amb la rosella, són les flors de la celebració catalana del Corpus. Ventura Gasol rimava: “La grogor de la ginesta /quina enyorança que fa! / Catalunya, Catalunya! / Bé tardes prou a arribar...” Sagarra va escriure una obra de teatre sobre el Corpus de Sang, El foc de les ginesteres. El grafiti de Sant Baldiri, sota la neu. Qué bien arde el barroco.
