LA MORT de Roth m’enganxa tot just acabant de llegir les esplèndides memòries de Kitaj.
Kitaj en pintura, Cohen en cançó, Roth en literatura, Allen en cine. Tots quatre nascuts als primers anys trenta. Tots ells llibrescos i obsedits pel seu judaisme. Roth i Kitaj eren nets d’immigrants de l’Europa de l’Est a Nord-amèrica. Van ser veïns a Londres, del 1976 al 1988, precisament els anys que Kitaj passava els estius a Sant Feliu de Guíxols al costat del seu gran amic Josep Vicente.
Les obres de Roth i Kitaj van paral·leles. Tots dos reflexionen sobre la diàspora després de l’Holocaust a partir de l’aparició dels testimonis directes de la Shoah, que comencen a divulgar-se a finals dels cinquanta, amb el punt fort del judici d’Eichmann cobert des de Jerusalem per Arendt. Kitaj i Roth s’adonen que han d’actualitzar el judaisme després del genocidi, i ho fan a través d’un jo autobiogràfic, pintat o escrit, a partir d’uns mateixos ingredients: els llibres i el sexe.
“Volia ser el jueu que era”, escriu Kitaj, que veia arrels jueves en Montaigne. Aquest jo tan intens els venia de la secularització que Freud havia fet de la introspecció moral jueva. D’aquí la psicoanàlisi de les pel·lícules d’Allen, els monòlegs de les novel·les de Roth i les derivacions surrealistes de Kitaj.
Tal com als anys setanta va pintar diverses vegades Josep Vicente, Kitaj va retratar també més d’un cop Roth. Roth, al seu torn, va portar Kitaj a les seves novel·les. “Parts de mi són Mickey Sabbath”, escriu Kitaj, i, efectivament, Kitaj havia viscut de jove les peripècies marineres del protagonista d’ El teatre d’en Sabbath, enrolat en mercants per poder anar de putes pels ports.
Roth fa sortir el pensament de Kitaj a Operació Shylock. Kitaj es preguntava si els jueus “són una nació o un estat mental” que no respon a cap lloc físic. Al Primer manifest diasporista, Kitaj parla del perill que comporta per als jueus concentrar-se en un sol lloc, “on seria més fàcil que mai acabar amb ells, en un espai de la mida de la Gran Indianapolis, amb una bomba o dues!” Les mateixes pors a una represa del feixisme van dur Roth a escriure La conjura contra Amèrica.
Avui que la cultura catalana està en plena exploració de la seva profunditat i de la profunditat de l’enemic feixista, fa molt d’efecte descobrir la influència que va tenir el descobriment de la cultura catalana, a través de Josep Vicente, en la presa de consciència de la “qüestió jueva” de Kitaj, tan pròxim a Roth. “Sant Feliu i Haifa -va escriure Kitaj a les seves memòries-, banyats pel mateix mar i sol”.
