“Les flors no alliberen l’olor a l’atzar, ni per agradar-nos [...]. El nèctar dolç, un líquid ric en sucre, és la recompensa per als insectes a canvi de la polvorització incidental que fan en visitar les flors. La forma i el color de les flors també són senyals. Fan com una tanca publicitària que es destaca contra el verd de la coberta de l’arbre i que avisa d’on anar a fer l’aperitiu”. Aquest fragment de Peter Wohlleben, l’enginyer forestal que va escriure La vida secreta de los árboles, em ve molt al cap ara que estem a punt d’entrar en la primavera. El bruc i els lliris de bosc ja han florit i, passant-hi pel costat, no paro de rumiar que aquestes meravelles no estan pensades per a les persones, sinó per temptar els insectes, de la mateixa manera que el cant i els colors dels ocells hi són per atraure’s entre ells, i no perquè els sentim nosaltres, i això mateix ens fa conscients de l’engany de l’antropocentrisme alhora que ens hi posa en contacte: ens agraden les mateixes coses que agraden als ocells o a les abelles, hi ha uns ponts de colors i de dolçors entre nosaltres i les bèsties, com n’hi ha, també, de dolors i de planys.
Dissabte passat, a Santa Cristina d’Aro, el Grup de Natura Sterna va impartir un curset de quatre hores dedicat als animals vertebrats de la Vall d’Aro. Des dels anys noranta, Sterna és una de les millors coses que han passat a la Vall d’Aro, si no la millor. Han convertit la conca del Ridaura en una de les zones biològicament més ben documentades del país, sense que la vall sigui un parc natural. Li han donat consciència de si mateixa, qualitat imprescindible perquè es pugui defensar. El valor ecològic d’aquesta subcomarca és de primer ordre, té una diversitat més que excepcional, hi viuen vegetals únics com l’espiga d’aigua o, fins i tot, una planta carnívora, i es pot dir el mateix de la varietat d’ocells, especialment pel que fa als rapinyaires, i d’amfibis. Una riquesa poc coneguda. Els ponents, Eudald Pujol, Carlos Àlvarez-Cros, Jaume Ramot i Josep Maria Bas, van oferir unes lliçons excel·lents i van remarcar tot allò que es pot fer i que sovint no es fa per protegir aquests tresors.
La sala estava a vessar. Tal com veiem en àmbits com l’independentisme o el moviment SOS Costa Brava, la frivolitat i la inconsciència (si no són el mateix) dels nostres temps troben un contrapès en organitzacions que defensen la dignitat humana. L’autocomplaença vol posar l’home en contraposició a la natura. Com he dit abans, és al contrari i justament és la consciència de ser part de la naturalesa, el que ens fa humans.
