ACABO DE LLEGIR EL LLIBRET que va guanyar l’últim Goncourt, L’ordre del dia, d’Éric Vuillard, un recull d’estampes històriques a la manera de Zweig sobre els moments que van precedir la Segona Guerra Mundial, allò que es movia al darrere els grans episodis, i he tornat a veure que la inquietud que patim els catalans -en un estat repressor que lluita amb dents i ungles per adulterar la democràcia, amb presos polítics i exiliats-, aquesta nostra preocupació extrema, és compartida pels intel·lectuals d’Occident que detecten en l’actualitat ressonàncies molt precises del que va passar a Europa als anys trenta.
Vuillard construeix el seu llibre a partir d’una reunió de vint-i-quatre grans empresaris alemanys el febrer del 1933 per finançar la campanya dels nazis que portaria Hitler al poder. El llibre explica els prolegòmens de la guerra, especialment l’annexió d’Àustria al Tercer Reich, i, al final, torna als empresaris reunits al principi, per veure que, per a ells, “la guerra havia estat rendible”. Els mateixos empresaris que van finançar Hitler van fer servir els presoners dels camps d’extermini com a treballadors de les seves fàbriques. “Retornem ara, per un breu instant, al començament d’aquesta història i veiem-los de nou, entorn de la taula, els vint-i-quatre. Es diria que no importa quina reunió d’empresaris. Són els mateixos vestits, les mateixes corbates fosques o ratllades, les mateixes carteres de cuir […], els mateixos rostres raonables dels nostres dies. En el fons, no ha canviat res”.
Timothy Snyder, el deixeble de Tony Judt, recordava no fa gaire en una entrevista que ja per a Aristòtil les desigualtats amenacen la democràcia perquè, sumades a la demagògia, tenen molts números per dur a una tirania. Snyder afegia que “l’entrada legal de diner il·limitat a la política, el finançament privat de les campanyes electorals, és vist arreu del món com un problema”.
Mirar amb ulls desconfiats els grans empresaris resulta més que pertinent al nostre país, que als trenta també va anunciar l’Europa que vindria. No cal anar a l’Íbex-35, el Castor, la Gürtel, el finançament de Ciutadans i els diners que aquest partit s’ha pogut gastar en la campanya catalana. No cal anar a l’ús antidemocràtic de televisions privades estatals per atacar el catalanisme. Aquesta setmana mateix, al nostre país mateix, hem vist com estan de greixades les portes giratòries, que Santi Vila ja té feina en una empresa que fa negoci amb l’aigua corrent, i també hem vist com els grans empresaris quedaven sense càstig en el judici del cas Palau.
