AQUESTA SETMANA escric l’article en dimarts, perquè demà faré vaga. És mentida que la vaga no estigui relacionada amb motius laborals: res s’escapa de la política, i menys el treball. Es planteja com una “aturada de país” i hi haurà manifestacions, piquets i talls a les carreteres. Ni jo mateix tinc clar quin grau d’implicació prendre-hi, a part d’anar a la vaga. Fa pocs dies pensava que el més intel·ligent seria que tots esperéssim tancats a casa el 21-D, recuperant forces i procurant que el PP i el PSC-PSOE no aprofitessin qualsevol excusa per desconvocar unes eleccions tan incertes per a ells. Esperar a veure’n els resultats. En cas de victòria independentista, seria llavors el moment de sortir al carrer a defensar-ne les conseqüències. I en cas de derrota, resistir com sempre, en aquest cas l’escombrada i buidatge de la part que més molesta de la Generalitat a l’unionisme, que bàsicament són la policia, els mitjans de comunicació i l’escola.
Però respecte a demà-ahir dimecres, dia de la vaga, tampoc puc oblidar el mal que s’està fent a la llibertat, o sigui a la democràcia, impedint el dret d’autodeterminació. Sense dret d’autodeterminació no hi ha democràcia, i per tant s’acaba en un 155 o un altre i en la ignomínia dels presos polítics. Tenim mig Govern a l’exili i mig a la presó, tenim gent innocent empresonada a la vista de tothom. I com se sosté, tot això? Doncs amb tanta catalanofòbia que, ara mateix, més que la independència, ens convindria una ordre d’allunyament. Hi ha permissivitat amb les agressions feixistes, com si s’esperés que la resposta que no ve de la policia vingui de les víctimes d’aquestes agressions. Gent de Barcelona em parlen del soroll de l’helicòpter que els fa la guerra psicològica. Avui han cridat uns mestres a declarar per “fomentar l’odi”, com un atac més a l’escola catalana, perquè anar contra l’escola s’ha anat tornant una peça central del discurs anticatalà. Escric això dimarts a les vuit del vespre i hi ha un recurs de Foment per il·legalitzar la vaga de demà. Encara podrien prohibir el dret de vaga... Com ens hem de veure. Quantes vegades ens hem repetit aquesta frase, les últimes setmanes.
Ara que el lector em llegeix, la vaga s’ha fet. Que aquest diari, ahir, no va sortir, és tot el que sé mentre escric. I que m’agradaria poder tornar a parlar algun dia des d’un món de llibertats que ara estan suspeses en favor de la repressió, és a dir, de la por i la foscúria. I que per desgràcia els motius que van motivar la vaga continuen vigents del tot.
