ÉS L’ÚLTIMA COLUMNA abans de les vacances, després d’aquesta temporada tan moguda. Fa just un any, el curs acabava amb la promesa del referèndum. Molts no estaven segurs que s’arribés a fer, hi havia por d’alguna atzagaiada i vam tenir l’obscur atemptat del mes d’agost. Però va arribar el referèndum, i va ser com ningú se l’havia imaginat. Va implicar tothom en una gesta històrica, una gran victòria per als catalans.
N’hem vist de tots colors, després, i la història ens ha continuat arrossegant. Com a articulista i com a persona, m’he vist parlant i escrivint de política sense entendre-hi ni interessar-me especialment, com gairebé tothom. Com es pot entendre-hi, d’una cosa que es va fent a si mateixa? Entendre-hi de la vida? Primer es viu, després es va entenent. Potser he deixat d’escriure sobre altres realitats, però la consciència es presentava en forma de política. El problema era trobar el punt just. Un excés de política anul·la la persona, un defecte de política porta al sotmetiment.
Aquest defecte de política ha dut l’espanyolisme a fer pinya al voltant de la seva violència, diguem-ne repressió. L’independentisme no ha sigut derrotat, però les batalles no es perden sense conseqüències i ara tenim la democràcia catalana empresonada i exiliada. L’espanyolisme ha constatat que pot incrementar en qualsevol moment la repressió fins a nivells que abans semblaven inassumibles. Primer es viu... Les dictadures sempre són quirúrgiques, mai afecten a tothom. Quedar fora d’Europa no ha preocupat gaire l’espanyolisme, al contrari, més aviat ser-hi a dintre li representa un senyal de feblesa. Si exilies, t’exilies, i el feixisme espanyol s’ha convertit en una relíquia mundial.
Res de nou, tampoc, en el catalanisme. Només l’esforç civil evita que els nostres polítics es dobleguin del tot i que la pastanaga nacional acabi tornant-nos acrítics. Només l’esforç civil dona al polític catalanista la legitimitat i el botó de la convocatòria anticipada d’eleccions.
Hem anat descobrint, d’ençà de l’octubre, el punt cec de desprotecció judicial de l’independentisme, al qual les últimes setmanes se sobreposa l’acció física, amb la tolerància o directament la promoció de l’ultranacionalisme violent al carrer. Entre la violència legal i la violència tolerada, només és qüestió de graus quina és més perillosa. Els historiadors avisen que és en aquestes zones de ningú on es fan els grans disbarats. L’estiu és un moment de guàrdia baixa i de temperatures altes. Hem passat ja tantes pors, però, que costa saber si som insensibles o som coratjosos. Bon estiu.
