CELOBERT
Misc 18/05/2017

El borró dels pollancres

i
Toni Sala
2 min
El borró dels pollancres

Aquests dies, seu sense pressa a l’estora de borró de sota uns pollancres. Fes-ho al final de la tarda, quan la llum s’aplana, acarat a ponent. Dedica’t a mirar com volen els brins de borrall. Poden passar-se un minut i mig per arribar a terra. Ni la neu flota amb aquest silenci, ni els avions travessen el cel amb diagonals tan reposades i sostingudes. Baixen pensatius, decidint, els primers, on deixaran la flor. Al cap d’uns dies, quan el terra ja sembla el coixí de núvols de sota un avió, trien amb calma on anar a reposar. Mira’ls a contrallum. Miniatures de cignes blancs, cuques de llum endutes per corrents d’aire indetectables. Si l’aire s’atura, acaben de baixar a poc a poc, verticalment, amb ascensor. Cap insecte tindria aquesta serenitat. Una papallona blanca aquí mig és un desfet de nervis. Les volves van passant, com passaran les nostres cuites, i aquest neguit permanent dels diaris.

Fixa’t quin pèl moixí blanc que ara té el braç del tronc dels pollancres, i les seves branques allargades i vincladisses, amb fulles tremoloses i fresques en forma de baldufa, que sembla que hagin d’acabar per desenganxar-se i baixar girant sobre si mateixes a terra, i continuar rodant. El contorn de les fulles du enganxada una pelussa de borralló. A terra, les plantes tenen una boira congelada al voltant seu, les espigues s’han tornat larves a dintre un capoll ensucrat, esperant una metamorfosi. El salze de la vora s’ha enteranyinat, com si el borró fos seu. Les pedres del mur han adherit una barba blanca i curta de vell, i les teranyines s’han tornat gases. L’aire fa tremolar el borró, l’estira i l’esfilagarsa, però no el desenganxa.

I van caient les volves... Tot es vesteix de cotó fresc... I l’arbre és com una dent de lleó bufada per un alè interminable, té la gràcia de desfer-se tan poc a poc, ploma per ploma, tan pacíficament... El borrissol du en el cor la llavor encoixinada... Una aurèola lluminosa ho sacralitza tot... Les divinitats floten per l’aire... Aquest borrissol inofensiu, quants enemics que li ha fet, al pollancre... Quants pollancres serrats... Qui diria, tan semblant a l’escuma d’un extintor, que l’acumulació de borrall sobre un terreny sec sigui tan inflamable que els agents rurals han de sortir a regar-lo, pel perill d’un incendi...

Asseu-te en aquest polvorí, veuràs que hi ha una providència per a l’efímer, la brevetat delicada i l’espurna. Anirà fent-se fosc de seguida, i de nit el borralló continuarà caient en secret, com una nevada de meteorits en un racó amagat d’una galàxia.

stats