DIMARTS PASSAT, UN CONEGUT va enviar-me la foto presa des de mar. Era el retrat d’una gran grua plantada com una creu de cementiri a sobre un penya-segat, a tocar de la Punta d’en Bosc, a Sant Feliu de Guíxols. Al peu de la grua s’hi veia el buit pelat entre els arbres de l’Ardenya, amb l’excavadora, el camió formigonera i tot de furgonetes blanques. Segurament ja aquest agost algú estiuejarà en aquesta casa de luxe, i els metres quadrats de depredació aconseguida donaran la mesura del seu privilegi i poder.
La destrucció del territori només és la materialització d’una devastació espiritual prèvia. Al mateix Sant Feliu de Guíxols, el monument noucentista a Juli Garreta està caient a trossos i l’Ajuntament ni ho veu, ni ho vol veure. La política municipal és el microcosmos de la política universal, les mateixes barrabassades de la politiqueria nacional i internacional ens les trobem al carrer de casa. Una Costa Brava tan excepcional i tan maltractada que hauríem de protegir-ne cada mil·límetre amb les dents, l’hem convertida en carn d’escorxador.
Potser el més trist de tot és la barroeria. El trumpisme és una piconadora, la mentida la condueix i la força bruta l’alimenta. Com va passar als Estats Units, aquí els primers sorpresos pel seu poder vam ser els babaus d’esquerres, els lectors de diaris, els informats. Com podíem esperar-nos que encara avui justificarien tanta degradació en nom del progrés, quan tots sabem que la destrucció s’ha fet sempre en nom seu? Ara sabem que es destrueix pel simple gust de l’irracionalisme.
Encara fumeja la caiguda del mur de Berlín. Als Estats Units, els grups d’esquerra s’autoanomenen “la resistència”, i l’onada ha arribat com sempre passa aquí mateix, i el president espanyol ha titulat les seves diguem-ne memòries Manual de resistencia. Qui, que sigui una mica conscient, no ha sentit els últims anys o està sentint ara mateix la temptació de la resistència? L’herència del segle vint va ser aquesta: el progrés va deixar de ser creïble i va substituir-lo la idea d’inevitabilitat. Quan amb la paraula progrés es volen justificar salvatjades com les de la Costa Brava, el judici farsa o la passivitat envers el canvi climàtic, no és progrés, que volen dir, sinó inevitabilitat, o sigui imposició.
Davant la imposició, la resistència? Fins que surtin unes altres idees, ens toca assumir i corresponsabilitzar-nos de l’enfonsada. Qui sap si hi serem a temps. Qui sap què quedarà. Però no creure en la inevitabilitat comporta sentir-se també responsable d’haver arribat fins aquí.
