ÉS UN ESTANC PETIT de tota la vida, podria tenir cinc-cents anys. Tan petit que la cua surt al carrer. Alguns clients deixen el cotxe encavalcat a la vorera i entren amb un salt a comprar droga. Avui està ple i espero torn. Has de tenir paciència. Sabent que una personalitat addictiva fàcilment torna a enganxar-se, fa temps que l’Estat va ajuntar el tabac amb el joc. Aquí dintre s’hi juga i s’hi compra tabac. Costa de creure, però està prohibit fumar-hi.
Així i tot, la dependenta té la veu ronca dels fumadors. S’agraeix, com s’agraeix el sobrepès d’un cuiner del McDonald’s o el baf d’alcohòlic d’un bàrman. El pare d’aquesta noia també tenia la veu ronca. Fa temps que no el veig.
La cua no avança. La dependenta comprova les apostes dels clients a la màquina d’atzar i va repetint: “Aquest, res”, “aquest, res”, “aquest, res”. Si toca cap engruna, el jugador s’ho torna a polir fins que queda altre cop escurat.
La cua es torna a aturar quan la dependenta pregunta a un matrimoni com es troba la dona. Ella no contesta, però de darrere seu treu el cap el marit, baix, calb i acabat, que amb un fil de veu li contesta: “Si vols t’ho explicaré jo, com em trobo... Estic a les últimes”. És l’efecte que fa. “Estic a les últimes”, torna a dir, com un comiat, aquí us ho deixo: “A les últimes”. L’estanquera mira per sobre l’espatlla de l’home els que fem cua, fa un somriure de circumstàncies i contesta: “Això no ho digui mai. Ja veurà com es millorarà, poc a poquet. A poc a poquet, home. A poc a poquet...”
“A poc a poquet”, va repetint. Demano uns purets La Paz i, quan surto, em cau a sobre aquest final d’estiu. Serà el primer cop en molts anys que no he escrit un article sobre la Diada. L’any passat vaig dir que la repressió funcionava. Puc afegir-hi res? Que la rendició comença a passar factura? L’estanquera li deia al pobre home: “Poc a poquet”. Ara sabem que els catalans érem més febles que no se’ns deia. Que fins i tot en els millors moments hem anat a rebuf d’Espanya. La impressió d’estafa s’ha anat estenent. Els mateixos que van animar a la lluita ara competeixen per desenganyar-nos. Ens haureu de votar, diuen, no us deixarem alternativa. Mengeu-vos la repressió, la humiliació... Que vau ser vosaltres, que ens hi vau abocar.
“Es millorarà, a poc a poquet...”, deia l’estanquera. “A poc a poquet...”, però ell, ella i la cua sencera sabíem que no el tornaríem a veure, i l’home ha abaixat els ulls, desemparat, ple de vergonya, com si fos culpa seva, per fumador, com si la desgràcia impliqués una culpa que ella mateixa no redimirà.
