Veient els debats electorals espanyols o el judici al Procés t’adones fàcilment de l’època d’obscurantisme i d’irracionalitat que estem passant. L’argument dels instints és el de la força, com més pura i bruta millor. I quan guanya la força bruta, les dones acostumen a rebre. És lògic que apareguin, llavors, llibres com Les mares que ens han parit, de Maria Rosa Ribas, un compendi divulgatiu d’història de la maternitat escrit per algú que ha estat exercint durant 33 anys d’infermera consultora en un Centre d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva.
Resseguir la història de la humanitat a través de la reproducció té tot el sentit del món. El llibre es desplega a partir d’una idea dels historiadors de la prehistòria García i Angulo segons la qual “els gens dels individus que han perdurat al llarg de la història no són els dels més forts i ben fets, sinó els dels més sociables i bons amants”. Pot semblar una obvietat, fins que hi rumies.
Entre un humà i l’altre, hi ha la dona. Físicament, l’home potser passava per allà, però l’embaràs i el part, de moment, encara són cosa d’elles. És molt interessant veure el paper que les parteres han tingut durant la història. Des dels parts que es feien entre dues pedres, tal com els descriu la Bíblia, fins als parts egipcis que es feien en cadires, les llevadores han tingut els coneixements ginecològics i han ajudat a arribar bé al món. Per això coneixem els noms de les més famoses, des de la mare de Sòcrates fins a Louise de Bourgeois, que va assistir Maria de Mèdici i va publicar un llibre d’obstetrícia.
A partir de l’Edat Mitjana, les caces de bruixes van afectar particularment les llevadores, que tenien els coneixements sobre anticonceptius, embarassos, parts i avortaments. L’estat i l’Església buscaven així controlar el cos de les dones, sempre considerades d’una manera o altra inferiors. A partir del XVIII, les parteres han de sotmetre’s als metges. Se les culpa quan hi ha problemes i no se’ls permet l’accés als instruments d’obstetrícia. Encara avui, la llevadora està per sota del metge cirurgià i de l’obstetre ginecòleg.
L’actualitat del llibre no pot negar-se. En moments de foscor, tot el que es relaciona amb la dona es problematitza. Llegint-lo, veus que no hi ha evolució. Durant molts segles es va discutir si era necessari l’orgasme perquè es produís una fecundació. “Aquesta discussió podia portar conseqüències molt negatives a les dones que quedaven embarassades per una violació; se les podia acusar d’haver gaudit i consentit la violació”.
