CELOBERT

Els fets

AVUI HI HAVIA D’HAVER UNA VAGA per les millores laborals que s’ha posposat. Tothom sabia que no era una vaga laboral sinó contra la repressió salvatge. No poder-ho dir directament m’ha fet pensar en un parell de situacions que he viscut últimament.

La primera. Vaig anar a passar la ITV i em van trobar un problema. Es veu que ara els cotxes porten un ordinador que detecta les avaries i que, quan les has reparat, manté un historial dels problemes. A la ITV tenen una màquina que ho detecta, de manera que, per a ells, el meu cotxe continuava tenint l’avaria. Això només passa amb determinades marques barates, van dir-me. De manera que, per poder passar la ITV, vaig haver d’anar al mecànic, que m’esborrés l’historial d’avaries.

Un matí perdut. Vaig tornar a la meva ciutat, vaig dur el cotxe al mecànic, va cobrar-me trenta euros. Torno a la ITV, passo la revisió, ara sí, i, llavors, quan ja tinc l’aprovat, dic a l’inspector: “El meu problema no tenia res a veure amb la seguretat ni amb la contaminació. Si el vostre ordinador no llegeix el meu cotxe no és un problema meu, sinó vostre. No pot ser que jo hagi d’anar al mecànic a esborrar l’historial cada cop que em toqui ITV perquè, a part del temps, això m’ho cobren”. L’inspector es va apiadar de mi (o potser tenia ordres de fer-ho, perquè la pròxima vegada no me’n vagi a una altra ITV i perdin un client), i em va dir: “Miri, el pròxim cop, endolli aquí a la sortida de l’ordinador del cotxe [m’ensenya el lloc] un llapis òptic: nosaltres no tenim dret a tocar-lo, per tant no el podrem inspeccionar i vostè s’estalviarà el problema”. Vaig flipar. Un inspector dient-me la trampa que he de fer.

Segona situació. Em truquen d’un ajuntament. Segons no sé quina nova llei, ara pel servei que hi faig els demanen de fer un concurs, però si puc facturar el meu servei des d’un NIF d’algú altre m’estalviaré aquest embolic (que no cal dir que és increïble, per la feina tan petita que hi faig: però la burocràcia és l’autosabotatge del sistema, com es veu a l’ensenyament o als discursos polítics). Al·lucino. Un funcionari dient-me com saltar-me la llei.

I així, tot, com bé sap el lector. Des d’anècdotes com les meves fins a dalt de tot del castell. La hipocresia acaba sostenint-se en la llei del més fort. Per a qui es pot pagar una doble vida, és de primera. Amos Oz deia que una cosa són els fets i una altra la veritat. Diria que Nietzsche també anava per aquí. La veritat serà la que s’imposi malgrat els fets, però ningú s’escapa de veure-la passar i canviar de mans, amb impotència real o fingida.