LES FONTS PEREJAUME
Misc 11/03/2017

La font i la teranyina

Sense les noves fonts d’informació digitals l’independentisme no hauria emergit amb tant de vigor, o almenys no de manera tan ràpida

i
Toni Sala
3 min
‘Micròfons’, 2005. Fotografia.

EscriptorComencen a sortir llibres com La revenja de l’analògic, que descriuen una certa marxa enrere de les fonts digitals en favor de les analògiques, no pas per fer-les desaparèixer, sinó per ressituar-les després de l’excés.

Sense les noves fonts d’informació digitals l’independentisme no hauria emergit amb tant de vigor, o almenys no de manera tan ràpida. L’independentisme necessitava unes fonts independents i les va trobar a internet igual que fa segles el protestantisme va trobar el seu mitjà en la impremta. Gràcies a la xarxa “ens hem comptat” i ens hem “registrat”. Ser en una llista abans podia ser perillós, ara és inevitable.

Però res mai és de franc. La neutralitat aparent d’internet acaba promocionant l’irracionalisme. L’agost passat, Time dedicava una portada a “Per què estem perdent internet a favor de la cultura de l’odi” i advertia que els trols estan contaminant aquestes fonts fins a tornar-les insalubres.

Segurament és encara pitjor. “Ho dic sincerament, no considero res més ferotge que la banalíssima televisió”, deia Passolini, del nou mitjà del seu moment. “Homes polítics de primer pla, i la televisió els feia i els fa a tots bufons, resumeix el seu discurs i els fa passar per idiotes, amb el seu sempre tàcit beneplàcit”.

És un problema que es dona a totes les revolucions. Internet fa passar per democràcia el que en realitat és buit d’autoritat. Ha obert unes possibilitats d’expressió i difusió meravelloses, no cal dir-ho, però els blogs, comentaris, grups de WhatsApp, Facebook i Twitter posen a la vista el poder d’una democràcia exclusivament quantitativa, que només s’expressa en nombre de likes i visites, en ocupació de bytes.

Obriu Twitter. Del president dels EUA al de la Generalitat, del professor de grec al responsable de la central nuclear del costat de casa, clamant per l’atenció com nens en un pati d’escola. Esclar que Twitter comunica i posa en contacte, però també fa passar tothom per l’adreçador del seu llenguatge. La complexitat es castiga i es premia la frase enginyosa i l’acudit, l’argument definitiu -el patapam-. És el domini de l’espavilat. Les reaccions a favor i en contra de qualsevol qüestió són previsibles, la mateixa màquina podria produir les respostes. Si no les dona un, les donarà un altre, perquè el mitjà homologa el pensament i l’iguala a la baixa. No ets imprescindible, et ve a dir, algú altre ho pensarà per tu. I aquest altre, en definitiva, és la mateixa màquina. Cosa que no ajuda a considerar cada persona específica i insubstituïble. Dit diferent, deshumanitza.

Veure per internet la persona deslligada fa feredat. Ja poden ser metges, juristes, paletes o gent a l’atur. A les xarxes socials predomina la retòrica, l’estereotip i l’autocondescendència, el narcisisme, la hipocresia fàcil, la falta d’arguments i la plantofada, el ressentiment i el recurs constant a l’argument ad hominem. Els ionquis de likes i els presumits, la paranoia, el cinisme i les aranyes atrapades a la seva pròpia teranyina. La raó i l’empatia envers l’altre desapareixen sota la pura violència quantitativa. La feblesa excita l’agressor i es fa un cercle viciós pel qual l’agressor es torna més agressiu i el feble només té la impressió de sortir de la feblesa... Matxacant el de sota. Els catalans hi rebem en tant que minoria. La democràcia invasora es basa en una majoria perseguint i sotmetent la resta.

El feixisme sembla poc perillós a la pantalla, però és un entrenament virtual i desinhibidor que després salta a la realitat, com s’ha vist amb Trump i com es veurà a les eleccions que aniran venint. Finalment, la pantalla és un mirall, i són moltes hores davant seu perquè no t’acabis creient la part de tu que promociona. Uns investigadors de la URV han descobert últimament que la internet fosca és encara més resistent que la visible.

El pensament pot virar -també en el sentit de tornar-se víric- en un segon. Com a catalans, ens convé estar alerta en un mitjà que treu tant de partit de la velocitat. De la mateixa manera que s’ha anat ràpidament cap a una banda, se’ns pot girar en contra d’un dia per altre. Quedarà llavors la cultura heretada, macerada en segles, prèvia a les fonts digitals.

Primer va semblar-nos que la xarxa era comunicació. Vam descobrir després que també era una bombolla d’incomunicació. Era altruisme, però va emergir l’odi. La mateixa font que ens ha calmat d’una set tan llarga, hem de vigilar que no ragi amb una escuma sospitosa.

stats